Èpica turística

Cada estiu penso que ja és hora de tor­nar a visi­tar Egipte, bus­car un hotel a la costa de Tunísia o cap­bus­sar-se al mer­cat d’Istam­bul. I, inva­ri­a­ble­ment, ho deixo per a l’any vinent. Ho he de reconèixer. La pos­si­bi­li­tat de ser objec­tiu ale­a­tori d’un atemp­tat ter­ro­rista em fa triar des­ti­na­ci­ons pròximes o teòrica­ment més segu­res. Digues-me ingenu, com si avui en dia hi hagués cap país, ciu­tat o racó de món lliure d’amenaça. Pot­ser sigui per això que em revol­ten les admo­ni­ci­ons com ara “no dei­xis que el ter­ro­risme canviï el teu estiu” o “on vas de vacan­ces, ho tries tu” que solen pro­li­fe­rar aquesta època de l’any. Com si fer front a un gra­pat de males ànimes que atro­pe­llen, deca­pi­ten, segres­ten, apu­nya­len i assas­si­nen fos una assig­na­tura que els ciu­ta­dans de bé han d’apro­var. La por és lliure i pro­te­gir-se de la irra­ci­o­na­li­tat i la barbàrie, una mesura de prudència ele­men­tal que no s’ha de con­fon­dre amb una clau­di­cació ver­go­nyant que abona els objec­tius dels ter­ro­ris­tes.

És ben cert que el prin­ci­pal objec­tiu dels mal­fac­tors és esten­dre el pànic irra­ci­o­nal i gene­rar una inse­gu­re­tat que ens obli­gui a modi­fi­car els hàbits i cos­tums. Però no és fent una crida a l’èpica dels turis­tes perquè els plan­tin cara com se’ls com­bat. Garan­tir la segu­re­tat i pro­te­gir per­so­nes i hisen­des és funció dels governs i dels cos­sos poli­ci­als. Els ciu­ta­dans ja fan prou col·labo­rant i denun­ci­ant acti­tuds sos­pi­to­ses. I si de pas­sada tots ple­gats pre­nem cons­ci­en­cia de la gra­ve­tat de l’amenaça i que pot­ser ens caldrà renun­ciar a algun gram de pri­va­ci­tat perquè puguin fer la seva feina amb mes eficiència, dominó!