1 d’octubre

L’horitzó pre­sent i futur de Cata­lu­nya està mar­cat per aquesta paraula: referèndum. Per molts, és la clau que obre totes les por­tes, per d’altres, és el camí que tanca la porta del diàleg. El camí del diàleg l’ha tan­cat uni­la­te­ral­ment el govern de l’Estat i totes les instàncies afins, polítiques i judi­ci­als, amb rei­te­rats i humi­li­ants cops de porta des de fa molts anys, i espe­ci­al­ment des de la sentència de 2010 con­tra l’Esta­tut d’Auto­no­mia de Cata­lu­nya. Ho ha fet empa­rant-se amb la lega­li­tat adap­tada de forma cons­tant a la seva volun­tat i a les seves pre­sump­tes neces­si­tats i come­tent amb impu­ni­tat rei­te­ra­des il·lega­li­tats i mani­fes­tos incom­pli­ments de l’orde­na­ment legal i cons­ti­tu­ci­o­nal. Cata­lu­nya vol votar i molts ani­rem a votar amb el con­ven­ci­ment madur que el referèndum s’ha con­ver­tit en l’únic camí plau­si­ble per resol­dre un pro­blema polític. A Cata­lu­nya el dret a deci­dir pri­mer i el pacte naci­o­nal pel referèndum després han estat l’espai de tro­bada d’una majo­ria molt àmplia i trans­ver­sal de ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes con­vençuts que no hi ha cap altra sor­tida pos­si­ble. En aquest sen­tit, el cata­la­nisme polític ha cons­truït una majo­ria social molt sòlida aglu­ti­nada per allò que la uneix, la volun­tat de votar, i basada en el plu­ra­lisme del que la separa, les dife­rents posi­ci­ons legítimes a l’hora d’anar a votar. Ara, a mesura que s’acosta l’1 d’octu­bre, la con­tumàcia del govern de l’Estat ali­menta el fron­tisme. Uni­ta­risme con­tra inde­pen­den­tisme: no hi ha mati­sos.

Seria una llàstima que en els dos mesos que fal­ten la majo­ria social favo­ra­ble al referèndum s’anés apri­mant per manca de cre­di­bi­li­tat i de garan­ties, es perdés la trans­ver­sa­li­tat que, com he dit, uneix una gran majo­ria social i el referèndum s’anés decan­tant única­ment cap al cos­tat dels que n’han fet l’única dre­cera per acce­le­rar l’arri­bada a Ítaca i que aquesta esde­vingués la causa per no arri­bar-hi.