1 d’octubre

L’horitzó present i futur de Catalunya està marcat per aquesta paraula: referèndum. Per molts, és la clau que obre totes les portes, per d’altres, és el camí que tanca la porta del diàleg. El camí del diàleg l’ha tancat unilateralment el govern de l’Estat i totes les instàncies afins, polítiques i judicials, amb reiterats i humiliants cops de porta des de fa molts anys, i especialment des de la sentència de 2010 contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ho ha fet emparant-se amb la legalitat adaptada de forma constant a la seva voluntat i a les seves presumptes necessitats i cometent amb impunitat reiterades il·legalitats i manifestos incompliments de l’ordenament legal i constitucional. Catalunya vol votar i molts anirem a votar amb el convenciment madur que el referèndum s’ha convertit en l’únic camí plausible per resoldre un problema polític. A Catalunya el dret a decidir primer i el pacte nacional pel referèndum després han estat l’espai de trobada d’una majoria molt àmplia i transversal de ciutadans i ciutadanes convençuts que no hi ha cap altra sortida possible. En aquest sentit, el catalanisme polític ha construït una majoria social molt sòlida aglutinada per allò que la uneix, la voluntat de votar, i basada en el pluralisme del que la separa, les diferents posicions legítimes a l’hora d’anar a votar. Ara, a mesura que s’acosta l’1 d’octubre, la contumàcia del govern de l’Estat alimenta el frontisme. Unitarisme contra independentisme: no hi ha matisos.

Seria una llàstima que en els dos mesos que falten la majoria social favorable al referèndum s’anés aprimant per manca de credibilitat i de garanties, es perdés la transversalitat que, com he dit, uneix una gran majoria social i el referèndum s’anés decantant únicament cap al costat dels que n’han fet l’única drecera per accelerar l’arribada a Ítaca i que aquesta esdevingués la causa per no arribar-hi.