L'Església que volíem està per arribar

Quan escric aques­tes rat­lles, el 2009 és a punt d'esllan­guir-se. Quan es publi­quin, en canvi, ja hau­rem estre­nat el 2010. Vagin, doncs, per enda­vant els millors desit­jos pel nou any que acaba de començar. Dit això, per­me­teu-me que saldi un deute que tinc pen­dent amb el 2009. En efecte: enguany s'han com­plert 50 anys de la con­vo­catòria del Con­cili Vaticà II. I em sap greu no haver-ne par­lat. Ho faig ara. No recordo –ara mateix– si se'n va par­lar quan tocava: el 20 de gener. Ja ens hem habi­tuat a viure en per­ma­nent con­tra­dicció. Benet XVI va començar el pon­ti­fi­cat amb el peu esquerre. Con­dem­nant el rela­ti­visme. Que jo sàpiga, no hi ha ningú que hagi rela­ti­vit­zat tant el Con­cili Vaticà II com ell. L'invoca, però no el segueix. Ha par­lat més vega­des de Pius XII que de Joan XXIII. Ha mar­cat distàncies amb en Joan Pau II. Amb Joan XXIII, ni això. I res­pecte a Pau VI, és públic i notori que no el res­pecta. Va ser Pau VI qui es va veure obli­gat a decla­rar cismàtics els lefebv­ris­tes. I ho va fer amb un pati­ment difícil d'obli­dar. El Con­cili havia acon­se­guit no con­dem­nar ningú. I encara més: obviar qual­se­vol decla­ració dogmàtica. I per culpa dels lefebv­ris­tes, Pau VI va haver de treure el sant­crist gros. Rat­zin­ger pot estar con­tent. Va come­tre dos errors al mateix temps: inte­grar els lefebv­ris­tes i tocar la pera al Gran Rabi­nat de Jeru­sa­lem. Accep­tar un nega­ci­o­nista de l'Holo­caust en el si de l'Església no té ni cap de peus. Sobre­tot si tenim en compte que els segui­dors de Lefebvre ni s'havien retrac­tat ni se sap que ho hagin fet. Mai no s'havia vist una lleu­ge­resa sem­blant. Abraçar el cisma, sense solta ni volta, hau­ria sigut sufi­ci­ent, anys enrere, per crear un altre cisma. O un anti­papa. Que no hagi succeït res de tot això, cal atri­buir-ho al Con­cili Vaticà II: el pri­mer con­cili democràtic de la història. Avui, d'aques­tes coses, tot­hom en passa. Ja s'ho faran, diuen. I fan bé. Entenc més aquesta acti­tud que no pas la papa­la­tria dels grups neo­ca­te­cu­me­nals. No sé com s'ho fan per esti­mar l'últim Papa, com si això fos vir­tut. Can­viar de Papa no és com can­viar de cotxe. L'últim model, en el cas dels cot­xes, acos­tuma a ser millor que l'ante­rior. En el cas dels Papes, fins ara no ha sigut així. A hores d'ara, ja n'he cone­gut cinc. Els res­pecto tots, però només me n'estimo un: Joan XXIII. I fins al moment pre­sent, no tinc cap motiu per dei­xar-lo d'esti­mar. És el gran refe­rent dels segle XX. I el Papa que més influirà en el XXI.

Tor­nem al gener, no d'aquest any que hem dei­xat enrere, sinó del 1959. Joan XXIII va sor­pren­dre el món anun­ci­ant la con­vo­catòria d'un con­cili ecumènic. Va ser un anunci impre­vist. Però no impro­vi­sat. Al con­trari: avui sabem que no va ser casu­a­li­tat que l'anunci tingués lloc a la basílica de Sant Pau Extra­murs. Tot un símbol. Lluny de la cúria. I als afo­res de la ciu­tat. Com qui no vol la cosa, però sabent per­fec­ta­ment el que volia: posar l'Església al dia. El famós aggi­or­na­mento. Com la millor manera d'apro­par-se al món. Mirar els pro­ble­mes de cara. Aju­dar, ser­vir, evan­ge­lit­zar. El retorn a l'era apostòlica. I qui millor per acom­bo­iar aquest retorn que els teòlegs que Pius XII havia dei­xat sense càtedra? «Veniu amb mi –els va dir Joan XXIII–, que jo us donaré feina.» Con­gar, De Lubac, Chenu, Rha­ner, Küng, Schi­lle­beck, Lyon­net, Boui­llard, Char­din... Veniu a Roma, si us plau, el Papa us neces­sita. Tot això ja és història. Però «el goig i l'espe­rança» con­ti­nuen. Als cinc volums sobre el Con­cili que Albe­rigo ens ha rega­lat, cal afe­gir-hi els Dia­ris de Sebas­tian Tromp i els Qua­derns de Gérard Phi­lips. Avui conei­xem la història del Vaticà II, i també la «intra­història», com deia Una­muno: la història que no consta en els lli­bres d'història. La lle­tra menuda. La vivència per­so­nal. Una mun­ta­nya d'infor­mació. Però que ningú s'espanti: aquí teniu, sense anar més lluny, Tiempo de Con­ci­lio, del jesuïta San­ti­ago Madri­gal, l'últim lli­bre que ha edi­tat la sem­pre sol·lícita edi­to­rial Sal Ter­rae. El Vaticà II en els dia­ris dels qua­tre teòlegs citats. Un lli­bre mag­ni­fic. Objec­tiu. Pla­ner. Sem­pre serà veri­tat que el Con­cili es va aca­bar el 8 de desem­bre de 1965. Però només com a fet històric: Tem­pus iam tran­sit. Aneu-vos-en en pau. Van ser qua­tre anys de tre­ball intens, més dos de pre­pa­ració. Sis anys de diàleg cons­tant. De vota­ci­ons. De debats dins i fora de l'aula. Els bis­bes van tenir veu i vot, degu­da­ment asses­so­rats. I encara hi ha qui diu que l'Església és –per defi­nició– jeràrquica. Hi ha qui s'ufana de no ser democràtic. Par­len de post­con­cili. I Joan XXIII, des de la seva tomba, som­riu. El con­cili –ens diu– encara no s'ha estre­nat. Fou pen­sat amb vista al ter­cer mil·lenni. L'Església que volíem està per arri­bar.