Després de festes

De la part central de la festa major de Lloret, amb els actes a l’ermita i el ball de plaça davant l’ajuntament, en té cura, sobretot, l’Obreria de Santa Cristina. Aquesta institució convoca els seus associats vuit dies abans i reparteix joc. El caliu que aviva fa que grans i joves s’apuntin a les diverses tasques perquè tot surti bé. Aquesta actitud, sense inhibicions, és exemplar. Com a resultat, la festa sol ser molt lluïda. Fins i tot, enguany, el temps, que es preveia dolent, va optar per guardar-se la pluja. Precisament el retrobament de tots els membres als diversos llocs de sempre comporta, si hi ha hagut alguna desaparició imprevista, el record inesborrable de l’absent. Aquest any estaven ben presents encara Joan Tallada Martínez i Miquel Juanola i Suñé. Joan Tallada va ser obrer entre 1978 i 1986 (reelegit, doncs, una vegada) i el seu pas per l’Obreria deixà petjada perquè va ser el primer que es va dedicar a potenciar la part natural de la finca que envolta l’ermita procurant que, fins i tot la part boscosa, fes el màxim de goig. Tallada era una persona activa, honesta, recta. Miquel Juanola va ser obrer entre 1996 i 2000. Era incansable. Un i altre seguien com a socis de l’entitat encara que haguessin deixat el seu càrrec dirigent. En Miquel, entre altres coses, s’apuntava cada any per repartir l’estofat. Uns dies abans de la festa major, l’Arxiu Municipal i l’Obreria van tenir la idea de projectar, en el Teatre de Lloret, una sèrie de documents gràfics sobre la festa. La sala es va omplir de gom a gom. Es va dedicar la sessió als esmentats Tallada i Juanola, traspassats fa poc, i quan, després de la projecció, es va obrir el llum, a la majoria de lloretencs ens brillaven els ulls més del compte. Era l’emoció del record dels amics però també per haver contemplat escenes de la processó i del ball de plaça des de 1917 fins ara. Per la pantalla van desfilar els nostres avis, els pares i molts amics que ja són història, als quals ens mantenim fidels defensant les nostres tradicions enmig d’un ambient a vegades poc fàcil. El dia de l’estofat, quan ja s’ha repartit tot i la gent ja se’n torna per via marítima i terrestre, els encarregats solem quedar-nos sols i formem, llavors, la nostra taula, i sense presses, el degustem i fem els nostres comentaris. A vegades algú porta postres. L’any passat, en Juanola havia dut una coca. Aquest any també en va aparèixer una. L’havia fet portar la Montse, la seva vídua. Ens vam aixecar i vam brindar pel seu record. Santa Cristina, la nostra festa major, és això: sobretot fidelitat.