Fer lletjos al MNAC

El Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya (MNAC) és el museu més impor­tant del país. I, per alguns fons que atre­sora, en espe­cial el romànic, és enve­jat al món. No en pre­su­mim prou, de les for­ta­le­ses del nos­tre prin­ci­pal museu i pre­fe­rim recri­mi­nar-li les seves debi­li­tats. El MNAC té molts punts febles, cert, i un dels més dolo­ro­sos són els buits en les seves col·lec­ci­ons. El gran buit del segle XX, per exem­ple. L’art català del segle pas­sat ha estat menys­tin­gut per tots els museus (perdó: per tots els grans museus; els petits i mit­jans han fet més que cor­rec­ta­ment la seva tasca), començant pel Macba, que n’ha pas­sat olímpi­ca­ment. Hem per­dut anys per culpa de la desídia del Macba, però ara a qui li dema­nem que cons­tru­eixi el relat d’un segle artísti­ca­ment tan potent com el XX és al MNAC. I el MNAC, a diferència del Macba, sí que vol assu­mir la seva res­pon­sa­bi­li­tat. Però vet aquí la para­doxa: les admi­nis­tra­ci­ons li posen pals a les rodes per des­ple­gar aquesta missió. No té sen­tit la decisió que acaba de pren­dre l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona de des­ti­nar un pavelló de la Fira a espai expo­si­tiu que com­par­ti­ran tots els equi­pa­ments de la ciu­tat, un absurd cafè per a tot­hom. Per fer quina mena d’expo­si­ci­ons? Enllau­na­des i gran­di­loqüents com les que s’han orga­nit­zat aquest estiu (i algu­nes de tan poc esti­mu­lants com la de Björk al CCCB)? Girar l’esquena al MNAC és girar l’esquena a l’art d’aquest país. Per enèsima vegada.