La infame precarietat de les pensions

De totes les intimidacions que envolten el procés, una de les més malèvoles i canalla és l’amenaça que si es declara la independència no es cobraran les pensions. Ha arribat un punt que massa gent oblida, començant pel govern de l’entelèquia que és l’Estat espanyol, que el seu pas per la política és temporal i que poden trillar la societat del benestar que tants esforços havia costat aconseguir, però el temps tornarà a posar les coses al seu lloc, començant pels mateixos Rajoy, Cospedal o Montero que avui prenen decisions que afecten milions de persones i que demà n’acabaran sent víctimes. Bé, ells potser no, ja que formen part d’una classe elitista que es va perpetuant en l’administració i en el poder, però els milions de desinformats que els han votat sí que en patiran i en pateixen les conseqüències. Les pensions s’han de pagar amb el que va recaptant cada mes la tresoreria de la Seguretat Social. El problema és que per les polítiques de pa per avui i fam per demà, tenim unes taxes d’atur desorbitades i no es cotitza el que caldria. I segons els experts això no hi ha déu que ho arregli. Santiago Niño Becerra, a qui respecto perquè va ser l’únic que va vaticinar la llarga durada de la crisi, afirma en el seu article mensual al suplement L’Econòmic, que el millor que podem fer es continuar treballant. L’economista és molt clar en la seva exposició: en el model productiu de l’Estat espanyol els salaris mitjans són reduïts i no es pot elevar la pressió fiscal. Per això mateix tampoc no és fàcil fer plans de pensions personals ja que amb les retallades salarials s’ha perdut la capacitat d’estalvi, i hi ha l’amenaça permanent que l’actual sistema de pensions és insostenible i s’haurà de rebaixar les prestacions. La qüestió és que, una vegada més, s’estan trencant les regles del joc i els més desvalguts paguen els plats trencats. Estic prejubilat però no em queixo per mi. Crido pels milions de persones que cobren jubilacions molt per sota dels mil euros i que sovint encara han de mantenir familiars en situació més precària. En una Catalunya independent veig més factible que es puguin revertir aquests infames comportaments d’un govern que no reclama els diners prestats als bancs i tolera indemnitzacions milionàries als causants del daltabaix. Vergonya!