Bon vent i Barça nou

Neymar gira l’esquena al Barça i posa rumb a París, on l’espera l’or negre de Qatar. És el signe dels temps, si més no dels temps del futbol. El barcelonisme afrontava el mercat estival amb ganes de comprar; poc sospitava que acabaria fent la venda de l’estiu. Si hagués pogut triar hauria apartat aquest calze per no haver de tastar el cocktail de sentiments que experimenta aquests dies. Decepció per la decisió del jugador; nostàlgia pels gols, assistències i driblatges que ja no tornaran a ser; alleujament pel pack indivisible de festes, campanes, Toys, canvis de botes, de look... que s’emportarà a París; ràbia per l’atac implacable d’un xeic (el president del PSG, Nasser al-Khelaifi) amb tot un estat al darrere; alegria de saber que hi haurà 222 milions d’euros extres per reforçar l’equip, o indignació pel seu silenci hipòcrita i sobretot injust pels seus companys, pels seus aficionats i pel seu club, farts d’aquest serial. No cal fer-ne un drama. No hi ha traïció en l’adeu de Neymar, dels Neymar; només són negocis. Ells van decidir fa quatre anys quan i com vindrien al Barça i ara han decidit quan i com se’n van al PSG. En tots dos casos, podrits de calés i deixant amics enrere. Si hi ha una diferència és que a Barcelona hi va venir a ser el segon de Leo Messi i a París se n’hi va a ser l’estrella. És una decisió lògica, ambiciosa i fins i tot previsible amb la perspectiva d’una carrera dissenyada per ser el número u. Falta veure si serà una decisió encertada tenint en compte la categoria del PSG i el nivell de la lliga francesa. Mentrestant, aquí, l’autoestima acumulada durant les últimes dècades hauria de conduir els culers a concloure que ell s’ho perd i que bon vent i barca nova, o Barça nou. Perquè si una cosa bona té l’adeu de Neymar és que mort el trident, s’acaba la tridentocràcia que tant ha condicionat el futbol de l’equip i el marge de maniobra de l’entrenador. Que Neymar marxi és una oportunitat per millorar el Barça col·lectivament i per corregir algun dels defectes que el van condemnar la temporada passada. Això sí, caldrà que algú allà dins encerti a l’hora d’invertir els 222 milions. La veritat, els precedents no conviden a l’optimisme, però si deixen decidir als que en saben de debò, potser ens sorprenen i fan un negoci rodó