Bon vent i Barça nou

Ney­mar gira l’esquena al Barça i posa rumb a París, on l’espera l’or negre de Qatar. És el signe dels temps, si més no dels temps del fut­bol. El bar­ce­lo­nisme afron­tava el mer­cat esti­val amb ganes de com­prar; poc sos­pi­tava que aca­ba­ria fent la venda de l’estiu. Si hagués pogut triar hau­ria apar­tat aquest calze per no haver de tas­tar el cock­tail de sen­ti­ments que expe­ri­menta aquests dies. Decepció per la decisió del juga­dor; nostàlgia pels gols, assistències i dri­blat­ges que ja no tor­na­ran a ser; alleu­ja­ment pel pack indi­vi­si­ble de fes­tes, cam­pa­nes, Toys, can­vis de botes, de look... que s’empor­tarà a París; ràbia per l’atac impla­ca­ble d’un xeic (el pre­si­dent del PSG, Nas­ser al-Khe­laifi) amb tot un estat al dar­rere; ale­gria de saber que hi haurà 222 mili­ons d’euros extres per reforçar l’equip, o indig­nació pel seu silenci hipòcrita i sobre­tot injust pels seus com­panys, pels seus afi­ci­o­nats i pel seu club, farts d’aquest serial. No cal fer-ne un drama. No hi ha traïció en l’adeu de Ney­mar, dels Ney­mar; només són nego­cis. Ells van deci­dir fa qua­tre anys quan i com vin­drien al Barça i ara han deci­dit quan i com se’n van al PSG. En tots dos casos, podrits de calés i dei­xant amics enrere. Si hi ha una diferència és que a Bar­ce­lona hi va venir a ser el segon de Leo Messi i a París se n’hi va a ser l’estre­lla. És una decisió lògica, ambi­ci­osa i fins i tot pre­vi­si­ble amb la pers­pec­tiva d’una car­rera dis­se­nyada per ser el número u. Falta veure si serà una decisió encer­tada tenint en compte la cate­go­ria del PSG i el nivell de la lliga fran­cesa. Men­tres­tant, aquí, l’auto­es­tima acu­mu­lada durant les últi­mes dècades hau­ria de con­duir els culers a con­cloure que ell s’ho perd i que bon vent i barca nova, o Barça nou. Perquè si una cosa bona té l’adeu de Ney­mar és que mort el tri­dent, s’acaba la tri­den­tocràcia que tant ha con­di­ci­o­nat el fut­bol de l’equip i el marge de mani­o­bra de l’entre­na­dor. Que Ney­mar marxi és una opor­tu­ni­tat per millo­rar el Barça col·lec­ti­va­ment i per cor­re­gir algun dels defec­tes que el van con­dem­nar la tem­po­rada pas­sada. Això sí, caldrà que algú allà dins encerti a l’hora d’inver­tir els 222 mili­ons. La veri­tat, els pre­ce­dents no con­vi­den a l’opti­misme, però si dei­xen deci­dir als que en saben de debò, pot­ser ens sor­pre­nen i fan un negoci rodó