Fer el desentès

És evi­dent que la dinàmica que ha aga­fat en les dar­re­res set­ma­nes el procés sobi­ra­nista i, d’una manera més gene­ral, la política cata­lana té com a con­seqüència una pola­rit­zació molt clara entre els punts de vista antagònics dels par­ti­da­ris i els detrac­tors de la inde­pendència. Cal reconèixer que l’aposta del govern català i dels grups par­la­men­ta­ris que li donen suport és molt alta, sobre­tot perquè l’acti­tud de l’Estat intenta segar-li l’herba sota els peus en tot moment i no s’està de recórrer a tota mena de pràcti­ques anti­de­mocràtiques que van des del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal fins a les cla­ve­gue­res poli­ci­als.

És lògic, doncs, que per part dels con­tra­ris a la cele­bració del referèndum de l’1-O s’exer­ceixi una pressió crei­xent i des­es­pe­rada a tots nivells. Els mit­jans de comu­ni­cació d’aquest signe es des­ca­ren més que mai i mul­ti­pli­quen els titu­lars esbi­ai­xats i catas­tro­fis­tes, men­tre que els per­so­nat­ges mediàtics més o menys uni­o­nis­tes són ins­tats a pren­dre posició sobre aspec­tes ben allu­nyats de l’acti­vi­tat quo­ti­di­ana que els ha fet famo­sos. Així, no és estrany que, empe­sos per aquest cor­rent cada vegada més des­fer­mat, sen­tim a dir coses que, en unes altres cir­cumstàncies, farien pujar els colors a la cara d’aquells qui ara recor­ren fins i tot a l’insult o a la men­tida. Tot s’hi val per tal de con­tri­buir a fre­nar el referèndum de la manera que sigui.

Fins a cert punt, això es podria arri­bar a enten­dre: l’opció de la inde­pendència és tan radi­cal, tan revo­lu­cionària, que sac­seja els fona­ments d’una Espa­nya còmoda­ment ins­tal·lada en un model tra­di­ci­o­nal i con­ser­va­dor, monàrquic i cen­tra­lista, que se sent seri­o­sa­ment amenaçada per l’impuls del sobi­ra­nisme. La sor­presa es pre­senta quan se sumen a la cam­pa­nya pro­hi­bi­ci­o­nista per­so­nes i grups que s’auto­con­si­de­ren d’esquer­res o que fan gala d’una puresa democràtica irre­prot­xa­ble. Obli­dant els seus fona­ments ideològics, sem­pre pro­cla­mats, se sumen amb entu­si­asme al front anti­re­ferèndum que encapçala el govern del PP i el seu entorn mediàtic, amb el reforç de tota la maquinària esta­tal. I aquesta aliança tan “impia” no sem­bla pas que els faci per­dre la son ni un sol moment.

Ho dic perquè és una evidència que l’acció agres­siva del poder cen­tral va lami­nant cada dia els prin­ci­pis que són l’essència d’un estat de dret. Cons­tant­ment són menys­tin­gu­des les for­mes i els pro­ce­di­ments que carac­te­rit­zen un país ins­tal·lat en una clara sepa­ració de poders i en un res­pecte escru­polós als drets indi­vi­du­als i col·lec­tius. Tota aquesta gent que tan exi­gent es mos­tra en això que ano­me­nen les “garan­ties” del referèndum –que veuen ine­xis­tents en totes les acci­ons i pre­vi­si­ons del govern de la Gene­ra­li­tat– fan el desentès i miren cap a una altra banda davant la bar­ro­era pèrdua de qua­li­tat democràtica que carac­te­ritza l’Espa­nya actual. No els sen­tim pro­tes­tar quan es pena­lit­zen pre­te­ses inten­ci­ons i no actes con­crets; quan es cas­tiga Cata­lu­nya a un con­trol de les seves finan­ces que no es fa a ningú més; quan s’impe­deix la com­pra de les urnes que altres comu­ni­tats autònomes han adqui­rit molt abans que nosal­tres; quan es blo­queja un canvi del regla­ment del Par­la­ment que pre­senta un con­tin­gut idèntic a la nor­ma­tiva anàloga del Congrés dels Dipu­tats i d’altres par­la­ments autonòmics; quan es crida a decla­rar fun­ci­o­na­ris invo­cant una ordre judi­cial ine­xis­tent; quan la fis­ca­lia no mou ni un dit davant les denúncies de les cla­ve­gue­res de l’Estat; o quan el Tri­bu­nal de Comp­tes es mos­tra inac­tiu davant tants escàndols de signe econòmic i en canvi s’apresta a mul­tar els polítics cata­lans... En defi­ni­tiva, quan es limi­ten els drets ele­men­tals dels ciu­ta­dans i s’empra una doble vara de mesura.

¿Quina degra­dació de l’estat de dret, de les nos­tres lli­ber­tats, estan dis­po­sats a con­sen­tir en silenci tota aquesta gent –alguns dels quals cer­ta­ment amics nos­tres– que es con­si­de­ren cata­la­nis­tes i demòcra­tes com el qui més? ¿També ells cre­uen que tot, abso­lu­ta­ment tot, s’hi val si és que l’objec­tiu és fre­nar l’únic referèndum pos­si­ble? ¿No s’ado­nen que la dava­llada objec­tiva del nos­tre sis­tema de lli­ber­tats també els cas­ti­garà a ells algun dia? ¿Que quan tot hagi pas­sat, en un sen­tit o en un altre, la sem­pre fràgil Espa­nya democràtica haurà bai­xat tants gra­ons que s’haurà situat molt per des­sota dels mínims estàndards euro­peus? ¿No ho veuen, que aquesta pèrdua que ells con­sen­ten –guar­dant un silenci còmplice i fent el desentès– els arros­se­garà a tots ells i ja no podrà redreçar-se?