Postals del tren

Pujo al tren amb ganes de lle­gir la mitja horeta de tra­jecte. Pri­mer li haig de dema­nar a un turista que tre­gui les seves bos­ses del seient. Tot i que sem­bla increïble que una per­sona es pugui que­dar tan tran­quil·la ocu­pant dos o tres seients amb les seves per­ti­nen­ces men­tre al vagó hi ha gent que ha d’anar dreta, aquest és el pa de cada dia. Aquest cop he estat de sort i el turista m’ha dit “excuse me”, ha tret les bos­ses i m’he pogut asseure. Vaig a treure el lli­bre just en el moment que un noi amb una gui­tarra es posa a can­tar. El d’avui no l’havia vist mai. És nou i no té cap gràcia. Crec que farà pocs diners. A mi el que m’agrada és un que es fa dir Tre­na­tro­man, el que fa tea­tre al tren. Sem­pre diu el mateix i fa les matei­xes bro­mes, però és bo i no pots aca­bar no aplau­dint-lo. Fa veure que està ena­mo­rat de la veu de mega­fo­nia que canta les para­des. Fa pixar de riure. Avui és el gui­tar­rista el qui em molesta per lle­gir (pot­ser és que jo soc massa sen­si­ble?), però si ell no hi fos tam­poc podria perquè segur que el qui seu al meu cos­tat escolta música. No falla: tot­hom va al tren amb mòbil i dos de cada tres escol­ten música. Els auri­cu­lars, que por­ten la majo­ria, no fun­ci­o­nen, perquè sem­pre acabo sen­tint el xumba-xumba del del cos­tat. No tenim tan bona tec­no­lo­gia? Doncs que s’hi posin, a idear uns auri­cu­lars que no moles­tin els altres. A vega­des se’ls posen tan forts que se sen­ten de punta a punta del vagó.