L’hora dels determinats

Fa unes quan­tes set­ma­nes vaig tenir l’opor­tu­ni­tat de pre­sen­tar una con­ferència del con­se­ller d’Afers i Rela­ci­ons Ins­ti­tu­ci­o­nals i Exte­ri­ors i Trans­parència de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. Raül Romeva tan­cava un cicle orga­nit­zat a Girona per la Fun­dació Lli­bre­ria Les Vol­tes, que sota el títol Els nos­tres ambai­xa­dors pre­te­nia acos­tar els par­ti­ci­pants en les con­ferències a la rea­li­tat de la feina que es fa per difon­dre al món la causa cata­lana i, d’altra banda, saber de pri­mera mà com ens veuen a les prin­ci­pals can­ce­lle­ries euro­pees. L’impres­si­o­nant audi­tori Josep Irla de Girona era curull de ciu­ta­dans dele­ro­sos de saber si quan arribi l’hora deci­siva tin­drem el suport de les ins­ti­tu­ci­ons inter­na­ci­o­nals i les euro­pees per enfron­tar-nos a un estat que ja hem vist que no té cap mena de mira­ments quan es tracta de sot­me­tre Cata­lu­nya.

Romeva –un dels millors polítics ara per ara del nos­tre país– va donar tota mena d’expli­ca­ci­ons però va ser molt rea­lista, perquè la diplomàcia inter­na­ci­o­nal sem­pre es mou reac­ti­va­ment i en base als càlculs dels pro­pis interes­sos. Ningú ens rega­larà res. I vet aquí el punt clau, on l’exdi­ri­gent d’ICV va estar bri­llant: “La diferència entre asso­lir o no l’estat propi rau en la deter­mi­nació. Un poble i uns polítics amb deter­mi­nació poden fer tot el que es pro­po­sen”, va afir­mar, i va exhor­tar el públic a exhi­bir deter­mi­nació quan les cir­cumstàncies els ho dema­nin. La idea força del dis­curs i la vehemència amb què ho va trans­me­tre van posar a mil els pre­sents. Si en aquell moment els cri­den a les bar­ri­ca­des, o a les urnes, tant se val, allà els tindríem a tots, com diuen els mili­tars, “fir­mes y en pri­mer tiempo de saludo”.

Ara és l’hora dels deter­mi­nats. És el moment més impor­tant, ja no dels dar­rers tres-cents anys, sinó de tota la història de Cata­lu­nya. Si ara asso­lim la inde­pendència, i en pre­visió que no hi tor­narà a haver mai més guer­res a Europa, ningú ens la podrà pren­dre. Depe­nem de nosal­tres matei­xos, de la nos­tra deter­mi­nació, del nos­tre impuls deci­dit i deci­siu per trans­for­mar la rea­li­tat del nos­tre entorn i per esde­ve­nir, sens dubte, un dels països més potents del sud d’Europa.

Els valors que ins­pi­ren el fet català, for­jats a còpia de resiliència, sem­pre amb la pau com a referència, ins­pi­rats en la constància del tre­ball i en la igual­tat de drets soci­als, en l’empre­ne­do­ria com a motor i amb una visió glo­bal de les rela­ci­ons entre les naci­ons i els estats del món, ens con­ver­tei­xen en un país amb una capa­ci­tat trans­for­mada a escala pla­netària de la qual no som cons­ci­ents. El que hem fet sobre­tot des del 2012 és únic al món i en ter­mes històrics només com­pa­ra­ble a les ges­tes pacífiques de Mar­tin Lut­her King o Mahatma Gandhi, però amb una diferència clau: no hi ha hagut un únic lide­ratge sinó que ha estat com­par­tit. I els pro­ta­go­nis­tes del canvi no han estat polítics amb interes­sos par­ti­dis­tes, sinó ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes anònims empe­sos per una sola cosa, la deter­mi­nació de ser lliu­res. Aquesta força és impa­ra­ble i sem­bla que alguns dels nos­tres polítics no ho saben prou.

El dipu­tat del PDe­CAT Jordi Xuclà va decla­rar a l’agència Efe aquest cap de set­mana que el seu par­tit esta­ria dis­po­sat a donar suport a una moció con­tra Rajoy el 2 d’octu­bre per fer més fàcil la tran­sició vers la nova rea­li­tat que apa­rei­xerà després del dia 1. Sis­plau, que algú li demani a Xuclà que entre­gui l’acta de dipu­tat al Congrés i marxi a casa. Per haver expres­sat una emoció molt més humana es va ful­mi­nar el con­se­ller Bai­get i es va reno­var l’exe­cu­tiu.

El dia 1, el dia 2, pot­ser ja ara, els par­tits inde­pen­den­tis­tes no fan res ni al Congrés ni al Senat. Quin mis­satge envi­a­rem a Europa si gua­nya el sí en les elec­ci­ons i l’endemà anem a Madrid a fer una moció de cen­sura? Ja ara Espa­nya ha dei­xat de ser un inter­lo­cu­tor vàlid. Hem de par­lar amb Europa i amb les ins­ti­tu­ci­ons inter­na­ci­o­nals, perquè la nos­tra causa s’empara en el dret inter­na­ci­o­nal, no en l’espa­nyol.

Ja n’hi ha prou de gene­rar dub­tes. Som un poble que vol exer­cir la democràcia per viure en pau i lli­ber­tat com un estat inde­pen­dent i l’únic que ens hau­ria d’impor­tar ara és acon­se­guir que això ho enten­guin el màxim de ciu­ta­dans, tant del sí com del no, i que el dia 1 vagin a votar i triïn entre lli­ber­tat o assi­mi­lació. El nos­tre objec­tiu ha de ser que el sí s’imposi rotun­da­ment i fer la tran­sició ràpida­ment, amb deter­mi­nació, elu­dint les ame­na­ces i fent enten­dre a la soci­e­tat espa­nyola que el nos­tre desig és legítim i que no anem en con­tra d’ells, sinó que volem aju­dar-los a des­cons­truir un sis­tema cor­rupte d’estruc­tura feu­dal que a nosal­tres ens opri­meix i a ells els esca­nya, tot i que no en són cons­ci­ents.