Som uns gamarussos

Un dels elements que més amplitud de mires dona sobre un país són les infraestructures de transport. Normalment per carretera. Quan aprofites les vacances per voltar una mica t’adones de com en som, de gamarussos, a Catalunya. Almenys pel que fa a la xarxa de comunicacions i al tracte que ens ha donat l’Estat espanyol al llarg de dècades. Ja no es tracta que a les comarques de Lleida s’hagin passat cinc anys amb una autovia que no porta enlloc. Que per desdoblar vuit quilòmetres de l’N-II a terres gironines s’hi passessin quatre anys, ni que per seguir amb quatre quilòmetres més se n’hi estiguessin vuit. Tampoc es tracta dels reivindicats accessos al port de Barcelona o la inoperància absoluta demostrada amb l’anomenat corredor mediterrani. Això és el que hi ha i, com que sembla que som gamarussos, ens hi conformem.

El bany de realitat ve quan agafes el cotxe i te’n vas a voltar. Quan recorres les espanyes, et cau tot a terra. Un exemple, només: un trajecte de Barcelona a Madrid. Són uns 625 quilòmetres. Deixant de banda la gasolina, el viatge surt a uns 18 euros de peatge, que pagues únicament a Fraga. És a dir, que fent números et costa 0,0288 euros per quilòmetre. Per Sòria i per Guadalajara passes per unes magnífiques autovies en què pràcticament ets tu i qui vagi amb tu al cotxe. Un altre exemple, però aquest a Catalunya mateix. Un Barcelona-Girona, que obligatòriament has de fer per autopista perquè no hi ha cap alternativa gratuïta que no sigui utilitzar l’N-II i creuant tots i cadascun dels pobles del Maresme. El trajecte ni arriba als cent quilòmetres, però per l’AP-7 t’has de deixar 8,81 euros, amb dos peatges. És a dir, que el cost s’enfila a 0,0881 euros per quilòmetre.

I és quan fas números quan confirmes que ja no és una sensació sinó una realitat: els catalans som uns grans gamarussos. I més en serem si no ens afanyem a marxar.