El meu Fita

De les per­so­nes que ens envol­ten, en rete­nim una imatge con­creta que té una part objec­tiva però també un com­po­nent sub­jec­tiu que res­pon a l’impacte que ens pro­du­eix aque­lla figura, en l’aspecte físic i en el psíquic. Òbvi­a­ment, si la per­sona l’hem trac­tada i encara bio­gra­fi­ada, hi ha un plus afec­tiu a afe­gir. Nor­mal­ment, les bio­gra­fies les tria el biògraf i ja solen néixer fruit d’una amis­tat. El biògraf acaba eri­gint-se en una mena de còmplice tot i voler evi­tar-ho. Per això parlo del “meu” Fita, amb un pos­ses­siu que defi­neix la pro­xi­mi­tat que ens tenim, després d’una cin­quan­tena d’anys de conei­xença mútua. En rea­li­tat, el Fita de carn i ossos el vaig trac­tar per pri­mera vegada a Llo­ret, fa qua­ranta-set anys, quan s’havia d’eri­gir un monu­ment a la dansa naci­o­nal amb motiu d’haver estat esco­llida la nos­tra vila Ciu­tat Pubi­lla de la Sar­dana. Lla­vors vaig començar a des­co­brir un artista que no es con­for­mava a com­plir l’encàrrec sinó que era exi­gent, que volia triar el lloc idoni per a l’emplaçament, que s’interes­sava per conèixer l’entorn que l’havia d’envol­tar, que desit­java cri­dar l’atenció en el bon sen­tit de la paraula. Recordo que jo vaig insi­nuar que m’agra­da­ven les coses equi­li­bra­des, sense exces­si­ves estridències, i ell va repli­car de seguida: “És que jo en soc, d’estri­dent!” La seva estridència no és mai, però, l’esti­ra­bot tea­tral, dalinià.

Des d’aquesta pers­pec­tiva, Fita ha meres­cut sem­pre la meva admi­ració per la seva afa­bi­li­tat, pel bon caràcter, pel tracte exqui­sit. Fita té, a més, una vir­tut clau en el meu barem per­so­nal de valo­ració dels per­so­nat­ges: la tena­ci­tat, la capa­ci­tat de superació, la tendència a con­ver­tir en posi­tiu allò que nor­mal­ment és nega­tiu. Artísti­ca­ment pot­ser Fita és un super­do­tat, però, en tot cas, no s’ha limi­tat mai a anar fent allò que li resul­tava fàcil. Ha defen­sat sem­pre que cal desen­vo­lu­par aque­lles facul­tats inter­nes que, a vega­des, no es veuen, però que hi són. Déu ens les ha donat perquè en fem ús i les des­ple­guem. I Fita les des­plega fins i tot en con­tra dels seus pro­pis interes­sos. El nos­tre artista tenia un tipus de pin­tura molt con­cret, molt per­so­nal, molt iden­ti­fi­ca­ble, molt accep­tat. Allò que per­me­tia dir: “Això és un Fita.” I els gale­ris­tes s’hau­rien fre­gat les mans de con­tents en tenir un per­fil artístic del per­so­natge defi­nit. Doncs no. En Fita no en té mai prou. Prova. Inves­tiga. Busca nous pro­ce­di­ments. Lluita per tras­lla­dar a la tela efec­tes quo­ti­di­ans, si voleu. Les bom­bo­lles de sabó, si pogués, les mate­ri­a­lit­za­ria. Aquesta lluita es con­ver­teix –ho deia abans– en tena­ci­tat. La vida de Domènec Fita, que aquest 10 d’agost com­pleix els noranta anys, és una suc­cessió de fets que posen de mani­fest la seva tena­ci­tat, la seva tos­su­de­ria, el seu tarannà acos­tu­mat, per sis­tema, a cri­dar sem­pre amb vehemència: sur­sum corda! Amunt els cors!

A més d’un per­so­natge li hau­ria aigua­lit la vida la cons­ta­tació, en entrar a l’ús de raó, d’una absència de refe­rents paren­tals. Però a Fita no l’afecta nega­ti­va­ment el fet de no saber qui són els seus pares. Din­tre de les parets de l’hos­pici traça el seu camí, sem­pre amb la brúixola ben enca­rada. Tam­poc va gau­dir dels ama­nya­ga­ments de la seva mare Moisès, aban­do­nat al Nil en un cis­tell. I va arri­bar a ser el cab­dill d’un poble. Fita sap estar a l’altura de les cir­cumstàncies sepa­rant l’essència de l’acci­dent. Com­panys seus d’hos­pici ens han mani­fes­tat, més d’una vegada, el rebuig que sen­tien per aque­lles mon­ges que els tenien a rat­lla dins de la ins­ti­tució. En Fita no he tro­bat mai cap queixa. Ha vene­rat la dida que el va criar, les mon­ges que el van fer gran, els mes­tres que el van aco­llir...

La prova con­clo­ent, però, encara havia de venir. Ima­gi­neu un jove artista il·lusi­o­nat, obrint nous fronts amb els com­panys del Grup Flamma, que el dia 13 de desem­bre del 1953, men­tre tre­ba­lla de nit a la volta del bap­tis­teri de l’església bar­ce­lo­nina de Bet­lem, cau de la bas­tida i queda estès a terra on el tro­ben, en estat gravíssim, l’endemà al matí? Només s’han de mirar les foto­gra­fies que que­den d’aquell epi­sodi, el seu repòs impo­sat al llit, boca­terrós, amb tot un sis­tema de polit­ges i polis­pasts que li aixe­quen el cos per dife­rents punts, per ado­nar-se que aquell recep­ta­cle ple de vita­li­tat ha esde­vin­gut un sac d’ossos des­tros­sats. És aquest cos propi que, segu­ra­ment, li sug­ge­rirà, més enda­vant, el seu Crist jacent de la cate­dral. L’aba­ti­ment total. I tot i això, amunt els cors. Sor­geix la tena­ci­tat de Fita i deixa boca­ba­dats els matei­xos met­ges, alguns dels quals ja ana­ven per ampu­tar les cames.

I, després de remun­tar els pro­ble­mes somàtics, Fita superarà, amb l’ajuda de l’Àngela, els de caràcter psíquic. Es casa a l’església de Por­que­res el 2 de febrer del 1958. No havia de ser fàcil accep­tar el com­promís del matri­moni pen­sant que no podia ofe­rir a la seva dona totes les pos­si­bi­li­tats vitals. Només la capa­ci­tat mútua de des­co­brir altres al·lici­ents insos­pi­tats por­ta­ria la pare­lla a bon port. Sem­pre la recerca de la part posi­tiva. Sem­pre la tena­ci­tat i el risc.

Diria que fins i tot l’atzar es diver­teix fent anar amunt el nos­tre pro­ta­go­nista. S’havia fet una casa a Sarrià, i el traçat de la nova auto­pista fa que li expropiïn l’habi­tatge del Mas Nadal i l’ender­ro­quin. Seguirà amunt, cap a Montjuïc, en una cota molt més ele­vada.

Tam­poc no havia de resul­tar sen­zill des­em­pa­lle­gar-se dels seus lli­gams amb l’Opus Dei, ins­ti­tució en la qual milità entre el 1959 i el 1972. La pro­funda espi­ri­tu­a­li­tat de Fita, sin­gu­lar­ment les seves refle­xi­ons de l’etapa 1947-56, el van por­tar a viure el cris­ti­a­nisme amb unes con­no­ta­ci­ons amb les quals, després, no es va sen­tir còmode i a les quals va renun­ciar, expli­cant públi­ca­ment les raons, però guar­dant sem­pre un total res­pecte per aquells que for­men part del movi­ment de mon­se­nyor Escrivà. L’Opus, desen­ga­nyem-nos, omplia, lla­vors, un sec­tor potent de la soci­e­tat giro­nina. Por­tar-li la contrària era un repte. I Fita l’assu­meix fidel a les seves con­vic­ci­ons i a aque­lla tena­ci­tat que li anem redes­co­brim a cada pas. La conei­xença amb l’abat Escarré li per­metrà, després, tas­tar un altre estil de vivència reli­gi­osa. Fita i Escarré eren de la mateixa fusta. L’un ana­litza les fla­que­ses d’un col·lec­tiu empa­rat per la Santa Seu. L’altre canta la canya a un règim també beneït, sovint, des del Vaticà. Dos homes tenaços que es com­ple­men­ten i, si cal, s’opo­sen. Escarré encar­rega a Fita una escul­tura de sant Benet asse­gut. Fita el con­cep dret. S’imposa Fita, és clar.

Aquesta força seguirà essent l’eix de l’actu­ació de l’artista al llarg de la vida. La vellesa no n’és una excepció. Ho dèiem al començament. La seva obra, pres­ti­gi­osa i con­so­li­dada, lluny de res­tar immu­ta­ble dins d’uns trets defi­ni­to­ris per­ma­nents, pren opció per la inse­gu­re­tat i s’arrisca a discórrer pel camí de la pro­va­tura, del joc amb l’atzar, per entu­si­as­mar-se amb les peti­tes tro­ba­lles plàsti­ques que, sovint, ele­ven els mate­ri­als secun­da­ris i els de rebuig a la cate­go­ria d’obres d’art.

Tena­ci­tat, també, per encar­ri­lar voca­ci­ons i dei­xar fer als artis­tes que s’edu­ca­ven en el seu Estudi d’Art (1979-1998). Sobre­tot, per tenir el coratge de superar la for­mació acadèmica clàssica i mos­trar als alum­nes la con­veniència de fer sor­tir del seu inte­rior les facul­tats més insos­pi­ta­des.

En l’aspecte per­so­nal, la sor­presa majúscula d’un Fita que viu limi­tat des del 1953 és la seva lon­ge­vi­tat. Es va riure de la mort en ocasió de la cai­guda que el va dei­xar paraplègic. Però ha bur­lat la parca mol­tes vega­des més. Com asse­gura el neuròleg Dr. Joa­quim Jubert amb la seva sub­til sor­ne­gue­ria, en Fita és immor­tal. Difícil­ment hom podia ima­gi­nar que un home pri­vat de mol­tes facul­tats loco­mo­trius no perdés les ganes de viure. Però en Fita és en Fita, amb aque­lla empenta innata que fa que el per­fil del “meu” bio­gra­fiat sigui sem­pre el de l’home ama­ble que ser­veix la cul­tura i el país amb inten­si­tat i sense defa­llir. De moment, noranta anys de tena­ci­tat. El futur, sor­presa.