Volar

Trepitjar escenaris reals d’històries que hem sentit, o que ens han explicat. Per això serveix també l’estiu, el poder viatjar, volar. Sense fer-ne una obsessió, aquests dies he pogut trepitjar alguns dels escenaris que va trepitjar Maria Estuard fa cinc-cents anys a Escòcia, quan en va ser reina. Què et fa buscar un destí de vacances? Potser aquest desig íntim de ser als carrers i edificis, a castells i palaus, Edimburg o Glasgow on va ser dies, hores i anys la reina enfrontada entre ambicions i destins a la seva cosina Isabel d’Anglaterra n’és una excusa. Són les protagonistes de la genial batalla de reines, el text preromàntic de Schiller, que van representar magistralment Sílvia Bel i Míriam Alamany al Teatre Lliure, dirigides per Sergi Belbel, i que tornarà a la cartellera aquest mes de novembre. Compto les hores. També les devia comptar Maria Estuard abans de la seva execució. Una vida que agafa cos a les planes de la seva biografia escrita per Stefan Zweig. “Consumada la desfeta, cal buscar als llibres. Són les caixes negres de la Història”, tal com diu Ramón Andrés en un aforisme. Les vides dels altres per fugir de les nostres, o per recrear-nos en les dels altres. Descobrir tot un món, i moure’s per la immensitat de la realitat virtual, de la mateixa manera que busca i es mou Link en el videojoc de la Llegenda de Zelda. Aquesta altra mena de caixes negres que serviran per refer la memòria a través del joc. També hi ha joc en el viatge. També ens busquem i descobrim, també fem la nostra biografia viatjant. Per això la gent se’n va a l’aeroport del Prat de matinada, mirant de superar la por de no poder volar. El pànic de perdre un avió que has estat esperant durant tot l’any. Per reconèixer escenaris, els de Maria Estuard o les muntanyes de Zelda. Seguir la petjada de reines i princeses, per acabar trobant un borratxo que espera l’exèrcit de salvació. Fem cua de matinada per anar a la nostra descoberta. Perquè com diu Ramón Andrés: no hem de buscar oasis, hem de buscar esvorancs.