Turismofòbia

Qualsevol acte de violència física o verbal és destructiu i detestable per naturalesa. També ho és en el cas d’atacs físics o verbals al turisme i, sobretot, als turistes. L’esclat de la irracionalitat és la causa principal de pèrdua de legitimitat de qualsevol posició i això és el que acaba de passar a Barcelona. Des de l’òptica estricta dels anticapitalistes, no veig que defensin actituds semblants en casos més evidents d’especulació o directament d’explotació i, en canvi, la irrupció sobtada en el camp del turisme ha frenat qualsevol intent de debat seriós i de reflexió necessària. Cada vegada que arriba una crisi del model turístic, encara que sigui com ara, una crisi de creixement, sorgeixen posicions extremes que es blinden. Hi ha qui defensa i surt en defensa de forma indiscriminada del turisme i hi ha qui busca la confrontació radical entre els drets dels ciutadans i els drets dels visitants en una societat globalitzada.

Hi ha també qui relativitza els beneficis del turisme i els contraposa a d’altres models d’economia productiva en què el cercle virtuós entre ocupació i generació de riquesa és més evident. Però per altra banda, és un fet clamorós que l’economia del turisme és una part important de la riquesa que es genera al nostre país.

Hauria de ser raonable que se’n pogués parlar, que s’estudiessin millor els fluxos i els comportaments turístics, que s’analitzessin les variacions de la demanda i l’oferta i que fóssim capaços d’anticipar-nos a determinats fenòmens en lloc d’anar-hi al darrere en una cursa desesperada, sense mai poder-los atrapar. Ordenar, regular, intervenir, fixar les regles del joc a cada moment és el mínim indispensable per tal d’evitar la voracitat consumptiva que alimenta posicions extremes i desreguladores i que és l’esquer per a la violència gratuïta i irracional.