Giroooona! Oh, oh, oooh!

Bé, doncs ja tenim el Girona amb un equipet per somniar i amb un bon pare pedaç al darrere per si ens falta algun jugador d’última hora. Ja és ben curiós, el que ens està passant a molts antics seguidors del Barça. Malgrat el proverbi (que, com tots els proverbis, Pla hauria avisat que és fals), prou sospitàvem que era millor ser cua de lluç que no pas cap d’arengada. Però, noi, ni ens imaginàvem que això nostre també és millor que encapçalar el mateix lluç! De manera que s’ha acabat elucubrar amb la Champions, amb el triplet o amb un altre cinc a zero al Madrid. Ara creuem els dits per no baixar a segona i si ho aconseguim, doncs tu, que saltarem per un peu! Una sola pega, ai las: també dependrem indirectament dels diners dels emirats... La solució? Doncs l’única bona: autogovernar-nos. Podríem començar com Prat de la Riba, amb una mancomunitat. S’imaginen un Club de Futbol Costa Brava, amb el bo i millor del Figueres, del Llagostera, del Palamós i del Girona? Quants associats no tindria? Quants patrocinadors no li anirien al darrere per la grapa turística? Si els gironins de ciutat i de comarques ens deixéssim estar d’urcs localistes i ens adonéssim que és més ràpid viatjar d’una població a l’altra que no pas el que triga un barcelonista per anar de la plaça de les Glòries al Camp Nou, quin equip, quin planter, quin patrimoni, quin fred de peus del culer! Segona idea si la mancomunitat fa figa, aquesta més tàctica: fora marques comercials de la samarreta. No ens queda més remei que lluitar amb un equipet contra les vaques sagrades dels altres equips? Doncs res d’esperar el mannà del cel, a guanyar els partits amb un escut del Girona així de gros, que vagi del coll al sota ventre. No hi ha a tota la UEFA un blasó més lisèrgic! T’arriba en Messi amb la pilota controlada per driblar-te, t’estires bé la samarreta i li plantifiques davant dels ulls aquell maremàgnum de ratlles blanques i vermelles en diagonal, amb les quadribarrades verticals pel damunt i les fluvials ondulades en primer pla, a en Messi li agafa un viatge psicodèlic i ja el tens estabornit fins als minuts de descompte. Txé, per què em roda el cap d’aquesta manera? Onze rivals desorientats, algun cridant que pot volar. I au, mentrestant les promeses del Manchester City a afartar-se de fer gols per tornar a Anglaterra i explicar als amics que a Girona ni quatre-tres-tres, ni quatre-dos-quatre. Tàctica daliniana.