El país de la (f)Ada

No hi ha pitjor decepció que la que provoquen les persones que han generat una gran expectativa. És el cas d’Ada Colau que ha après, d’altra banda, com diu un mentor meu, que “no és el mateix receptar que prendre”. Anem a pams. Quan Colau era activista va articular un discurs que va aconseguir una gran penetració social. Ada es presentava com una persona sense lligams polítics visibles, cosa que li permetia exercir la crítica habitual de les trinxeres, des d’on canviar el món es veu més efectiu i fàcil que no pas sargir-lo, que és una cosa mundana i poc transformadora.

En campanya va massacrar els dos grans partits de l’establishment barceloní: socialistes i convergents. En va renegar fins al punt d’afirmar que no hi pactaria. Era quan del PSC en deia que era “la màfia” i CiU “la casta burgesa”. Menjar-se gripaus era una cosa que la nova política no havia de fer, perquè “no estem en política pels càrrecs”, però l’aritmètica va redimir “els mafiosos”, que van passar de les ombres a la llum per gràcia de la (f)Ada Colau. Coherència? És un terme sobrevalorat si el govern està en joc.

Gratant, gratant els ciutadans han descobert que al darrere de l’esquerra transformadora hi havia l’esquerra de sempre, que ha mutat en multitud de noms sense aconseguir mai despertar les complicitats assolides pel PSUC.

El pas inexorable dels dies ha demostrat, tanmateix, que Colau és una artista de l’ambigüitat i que la seva capacitat de gestió és discutible. Canvia de criteri polític com si fos un anemòmetre enfollit per la tramuntana. Ara bé, no es pot viure en la indefinició permanent, ni quan es tracta de parlar del model turístic ni del dret d’autodeterminació. Colau, com tots, ha de marcar una ratlla i posar-se en un cantó o l’altre. No s’hi val fer de funambulista per tan estreta línia. O s’està a favor del dret d’autodeterminació o en contra de la democràcia. O es vol la independència o la dependència. És trist que l’interès partidista no permeti a dia d’avui a Barcelona jugar el paper de lideratge de la Catalunya del segle XXI que el país necessita.