Amb l’aigua a tocar

De petits ens van incul­car la por de banyar-nos després de dinar, no fos cas que tinguéssim un tall de digestió, de la mateixa manera que de grans ens volen incul­car la por de votar abans d’hora, no fos cas que ens banyéssim en l’agi­tada mar de la lli­ber­tat sense haver paït amb prou garan­ties la nos­tra rea­li­tat com a poble. Els grecs havien de poder deci­dir el futur que ells volien sense espe­rar que Ale­ma­nya i la UE can­vi­es­sin, la pri­ma­vera àrab podia rebel·lar-se con­tra els sàtra­pes que diri­gien aquells països sense espe­rar que aquests sàtra­pes es refor­mes­sin per si sols. Però els cata­lans no podem fer cap revo­lució pacífica perquè hem d’espe­rar que pri­mer la faci Espa­nya: tots els pobles tenen dret a deci­dir el seu futur, però alguns pobles poden deci­dir més que d’altres.

Perquè aquí rau el pro­blema: reconèixer si som un poble amb apa­rell diges­tiu propi, o bé si som la víscera diges­tiva d’algú altre. Espa­nya es veu a ella mateixa com un sol cos i con­si­dera impos­si­ble que l’estómac pugui deci­dir sepa­rar-se’n per ell mateix. Per al naci­o­na­lisme espa­nyol tot això dels cata­lans és un pro­blema d’ana­to­mia, no de democràcia. Amb una víscera no hi ha res a dis­cu­tir, sinó tan sols admi­nis­trar-hi els medi­ca­ments ade­quats amb recep­tes sig­na­des pels doc­tors del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. És d’agrair que la direcció espa­nyola de Podem opti per teràpies natu­rals i homeopàtiques, però aques­tes només fun­ci­o­nen si tot el paci­ent hi creu de veres, i no can­vien l’enfo­ca­ment de fons del diagnòstic: una víscera no pot deci­dir per ella mateixa, qui ha de can­viar és tot el cos.

Amb el temps, vam ado­nar-nos que aquell pater­na­lisme pati­dor sobre els talls de digestió no era del tot raci­o­nal. Vam des­co­brir que no era blanc o negre, igual que vam des­co­brir que som un cos indi­vi­dual, i no vivim a l’estómac de ningú. Per no tenir un tall, el que cal evi­tar és un canvi brusc en la tem­pe­ra­tura cor­po­ral. No llançar-se de cap en l’aigua freda, sinó entrar-hi de manera cal­mada i orde­nada. Fa set anys que païm que volem exer­cir el dret a deci­dir. Fins i tot el més comú dels met­ges con­si­de­ra­ria que és temps més que sufi­ci­ent, i que més perillós i estúpid resul­ta­ria que­dar-se plan­tats a la sorra, espe­rant hores i hores amb tota la solana caient al damunt nos­tre, i aca­bar a urgències, res­secs i des­hi­dra­tats, quan teníem l’aigua a tocar.