Canons i arades

Jac­ques Savary des Brûlons,  ins­pec­tor de la Duana de París sota Lluís XIV, escri­via al Dic­ti­on­naire uni­ver­sel de com­merce (París, 1723): “Si els grans impe­ris s’han esta­blert per la força de les armes només es con­so­li­da­ran amb el suport del tre­ball, la indústria i el negoci. Els ven­ce­dors s’esllan­gui­ran amb els vençuts si, seguint les Escrip­tu­res, no trans­for­men les armes en ara­des; és a dir, si no són capaços d’ende­gar recur­sos amb la terra, les manu­fac­tu­res i el comerç, per con­ser­var amb les arts tran­quil·les de la pau els avan­tat­ges adqui­rits amb els hor­rors de la guerra.”

Recor­dava la cita en ple esclat del con­flicte del Prat, para­digma de la guerra econòmica de l’Estat i la seva classe domi­nant con­tra una part del seu ter­ri­tori i de les clas­ses sub­al­ter­nes. En ple segle XXI, els ana­lis­tes asse­nya­len com la intel·ligència econòmica, l’espi­o­natge i la com­petència indus­trial, tec­nològica i comer­cial són la nova fron­tera dels enfron­ta­ments armats del pas­sat. I adver­tei­xen que cal mus­cu­lar i dotar de capa­ci­tat com­pe­ti­tiva tot el tei­xit humà i ter­ri­to­rial propi. Davant del hard power s’imposa el soft power i l’smart power per con­ser­var o millo­rar la posició inter­na­ci­o­nal de la pròpia soci­e­tat. Així els estats més dinàmics fa temps que han esta­blert meca­nis­mes de coor­di­nació entre depar­ta­ments públics i entre empre­ses i sec­tor públic per millo­rar els avan­tat­ges com­pe­ti­tius.

La intel·ligència econòmica és la pro­tecció, la col·lecta i l’anàlisi de les infor­ma­ci­ons econòmiques per per­me­tre els qui deci­dei­xen fer-ho bé. La infor­mació i espi­o­natge econòmic per­met saber abans que els altres. D’aquí la guerra per la infor­mació de la qual estem vivint diver­sos epi­so­dis amb pro­ta­go­nis­tes a les grans potències, les grans empre­ses que con­tro­len dades i els hackers que tre­ba­llen per a uns o altres. Els Estats Units, Rússia, Xina i alguns estats euro­peus com el Regne Unit, França o Suècia, fa temps que han cons­tituït meca­nis­mes d’inter­venció coor­di­nats per a la defensa oberta o enco­berta de la pròpia eco­no­mia i la deses­ta­bi­lit­zació, si cal, de la dels con­cur­rents.

El con­trol de la infor­mació en obert repre­senta un 60%, la infor­mació des­lle­ial–sense arri­bar a la il·lega­li­tat–, un 20%, i un 20% més d’infor­mació negra, il·legal, acon­se­guida des de les cla­ve­gue­res. Els estats i les grans empre­ses solen jugar a totes elles, però només ho poden fer rane­jant il·lega­li­tats, en la mesura que jus­ti­fi­quen davant dels seus ciu­ta­dans –sobre­tot si estem en democràcies con­so­li­da­des– que l’objec­tiu d’aques­tes noves vies de guerra enco­berta és en bene­fici del comú. Els mètodes són vari­ats: el reco­ma­nat i inno­cent bench­marking, les fal­si­fi­ca­ci­ons de pro­duc­tes i con­train­for­ma­ci­ons, el reclu­ta­ment de per­so­nal de l’adver­sari o caça fur­tiva, l’estratègia de l’huma­ni­ta­risme ali­neat (les acci­ons huma­nitàries han de tenir retorn econòmic per al país donant), el lobbying davant de les ins­ti­tu­ci­ons supra­es­ta­tals i els escuts nor­ma­tius, l’esta­bli­ment de nor­mes amb argu­ments de segu­re­tat o de con­trol sani­tari per enco­brir polítiques pro­tec­ci­o­nis­tes.

L’Estat espa­nyol està lluny dels estàndards més avançats del pla­neta en intel·ligència econòmica. Lluny del soft power ima­gi­nat per Joseph Nye i que al seu moment els EUA van defi­nir com a pentàgon: armes, moneda, Hollywood, inter­net i CNN. I lluny de l’smart power defi­nit per Hillary Clin­ton com a “ven­tall com­plet d’eines que estan a la nos­tra dis­po­sició (diplomàcia, eco­no­mia, armada, política, dret, cul­tura)”. Els ame­ri­cans, per exem­ple, han gua­nyat la par­tida en diver­sos con­cur­sos inter­na­ci­o­nals, només posant en evidència que els seus com­pe­ti­dors euro­peus uti­lit­za­ven el recurs de la cor­rupció per gua­nyar el con­curs. Doncs bé, la política exte­rior espa­nyola, que té la monar­quia com a ambai­xa­dora de luxe i comis­si­o­nista decla­rada, tre­ba­lla sobre­tot per a les grans empre­ses del capi­ta­lisme del BOE. I gens per a la massa de pimes con­cen­tra­des a la perifèria de la península i que aguan­ten el pes de l’ocu­pació i bona part de l’expor­tació, jun­ta­ment amb les mul­ti­na­ci­o­nals indus­tri­als implan­ta­des en aquest caldo de cul­tiu perifèric.

Però no només això. L’Estat i les seves empre­ses simbiòtiques es dedi­quen a prac­ti­car la guerra econòmica a l’inte­rior de l’Estat con­tra parts del seu ter­ri­tori i del tei­xit de pimes i clas­ses mit­ja­nes més cre­a­ti­ves i acti­ves del con­junt. La política d’infra­es­truc­tu­res viàries, aero­portuàries, portuàries, les polítiques energètiques, finan­ce­res, de comu­ni­cació, són un autèntic fiasco des del punt de vista de capa­ci­tat com­ba­tiva inter­na­ci­o­nal. I es limi­ten a atiar una guerra interna que també per­dran jun­ta­ment amb l’externa.

La imatge de la Guàrdia civil al Prat indica que Espa­nya encara està en el segle de les cano­ne­res, incapaç de ser res inter­na­ci­o­nal­ment, per inca­pa­ci­tat d’apli­car el soft i l’smart power cap enfora, perquè és incapaç de prac­ti­car-lo cap a dins. A Espa­nya mai no han estat capaços de trans­for­mar canons en ara­des. I per això, gua­nya­rem.