Canons i arades

Jacques Savary des Brûlons,  inspector de la Duana de París sota Lluís XIV, escrivia al Dictionnaire universel de commerce (París, 1723): “Si els grans imperis s’han establert per la força de les armes només es consolidaran amb el suport del treball, la indústria i el negoci. Els vencedors s’esllanguiran amb els vençuts si, seguint les Escriptures, no transformen les armes en arades; és a dir, si no són capaços d’endegar recursos amb la terra, les manufactures i el comerç, per conservar amb les arts tranquil·les de la pau els avantatges adquirits amb els horrors de la guerra.”

Recordava la cita en ple esclat del conflicte del Prat, paradigma de la guerra econòmica de l’Estat i la seva classe dominant contra una part del seu territori i de les classes subalternes. En ple segle XXI, els analistes assenyalen com la intel·ligència econòmica, l’espionatge i la competència industrial, tecnològica i comercial són la nova frontera dels enfrontaments armats del passat. I adverteixen que cal muscular i dotar de capacitat competitiva tot el teixit humà i territorial propi. Davant del hard power s’imposa el soft power i l’smart power per conservar o millorar la posició internacional de la pròpia societat. Així els estats més dinàmics fa temps que han establert mecanismes de coordinació entre departaments públics i entre empreses i sector públic per millorar els avantatges competitius.

La intel·ligència econòmica és la protecció, la col·lecta i l’anàlisi de les informacions econòmiques per permetre els qui decideixen fer-ho bé. La informació i espionatge econòmic permet saber abans que els altres. D’aquí la guerra per la informació de la qual estem vivint diversos episodis amb protagonistes a les grans potències, les grans empreses que controlen dades i els hackers que treballen per a uns o altres. Els Estats Units, Rússia, Xina i alguns estats europeus com el Regne Unit, França o Suècia, fa temps que han constituït mecanismes d’intervenció coordinats per a la defensa oberta o encoberta de la pròpia economia i la desestabilització, si cal, de la dels concurrents.

El control de la informació en obert representa un 60%, la informació deslleial–sense arribar a la il·legalitat–, un 20%, i un 20% més d’informació negra, il·legal, aconseguida des de les clavegueres. Els estats i les grans empreses solen jugar a totes elles, però només ho poden fer ranejant il·legalitats, en la mesura que justifiquen davant dels seus ciutadans –sobretot si estem en democràcies consolidades– que l’objectiu d’aquestes noves vies de guerra encoberta és en benefici del comú. Els mètodes són variats: el recomanat i innocent benchmarking, les falsificacions de productes i contrainformacions, el reclutament de personal de l’adversari o caça furtiva, l’estratègia de l’humanitarisme alineat (les accions humanitàries han de tenir retorn econòmic per al país donant), el lobbying davant de les institucions supraestatals i els escuts normatius, l’establiment de normes amb arguments de seguretat o de control sanitari per encobrir polítiques proteccionistes.

L’Estat espanyol està lluny dels estàndards més avançats del planeta en intel·ligència econòmica. Lluny del soft power imaginat per Joseph Nye i que al seu moment els EUA van definir com a pentàgon: armes, moneda, Hollywood, internet i CNN. I lluny de l’smart power definit per Hillary Clinton com a “ventall complet d’eines que estan a la nostra disposició (diplomàcia, economia, armada, política, dret, cultura)”. Els americans, per exemple, han guanyat la partida en diversos concursos internacionals, només posant en evidència que els seus competidors europeus utilitzaven el recurs de la corrupció per guanyar el concurs. Doncs bé, la política exterior espanyola, que té la monarquia com a ambaixadora de luxe i comissionista declarada, treballa sobretot per a les grans empreses del capitalisme del BOE. I gens per a la massa de pimes concentrades a la perifèria de la península i que aguanten el pes de l’ocupació i bona part de l’exportació, juntament amb les multinacionals industrials implantades en aquest caldo de cultiu perifèric.

Però no només això. L’Estat i les seves empreses simbiòtiques es dediquen a practicar la guerra econòmica a l’interior de l’Estat contra parts del seu territori i del teixit de pimes i classes mitjanes més creatives i actives del conjunt. La política d’infraestructures viàries, aeroportuàries, portuàries, les polítiques energètiques, financeres, de comunicació, són un autèntic fiasco des del punt de vista de capacitat combativa internacional. I es limiten a atiar una guerra interna que també perdran juntament amb l’externa.

La imatge de la Guàrdia civil al Prat indica que Espanya encara està en el segle de les canoneres, incapaç de ser res internacionalment, per incapacitat d’aplicar el soft i l’smart power cap enfora, perquè és incapaç de practicar-lo cap a dins. A Espanya mai no han estat capaços de transformar canons en arades. I per això, guanyarem.