No vull tenir por

En l’ambi­ent d’aquests dies hi flo­tava un sen­ti­ment de fata­lisme, de destí ine­vi­ta­ble, fins i tot de certa resig­nació per l’atemp­tat de Bar­ce­lona. “Havia de pas­sar”, “un dia o altre ens havia de tocar”, “estava can­tat”, hem sen­tit a dir. Un turista italià inter­ro­gat per aquest diari va arri­bar a mani­fes­tar que li sem­blava “nor­mal” el que havia pas­sat dijous a la Ram­bla. El ter­ro­risme ja forma part de les nos­tres vides, l’hem inte­grat com una amenaça més a l’existència, al cos­tat de la malal­tia o dels acci­dents de trànsit. Accep­tar la por, con­viure amb la por i ges­ti­o­nar la por s’han con­ver­tit en el nous mots d’ordre. Per això, és tan impor­tant l’incon­for­mista “no tenim por” cri­dat unànime­ment l’endemà dels atacs. No volem viure sot­me­sos al ter­ror; no volem ser arros­se­gats a l’odi, a la des­trucció, a la inhu­ma­ni­tat; no volem, com diria Rai­mon, que la por sigui llei per a tots. Però més enllà de l’emoció imme­di­ata, de la con­demna sense mati­sos i de la necessària rea­fir­mació dels nos­tres prin­ci­pis irre­nun­ci­a­bles (la vida, la pau, la lli­ber­tat), en els dies que venen ens tocarà pen­sar. Abans que la resig­nació ho torni a impreg­nar tot, hau­rem de per­dre la por de fer-nos pre­gun­tes incòmodes, d’inda­gar què ens està pas­sant; per què joves nas­cuts i edu­cats a casa nos­tra han tras­pas­sat el límit de l’hor­ror; per què vivim en soci­e­tats paral·leles i, sobre­tot, què podem fer per fugir de la fata­li­tat.