La gran estafa

Cor­rien els feliços 2000. I la pare­lla es va com­prar un piset sobre plànol (sí, petit però qua­drat, i amb bones vis­tes!) perquè tot­hom els aler­tava i els deia: “No tri­gueu! Que els preus no para­ran de pujar!” I tenien raó. Els preus no van parar de pujar. Van tenir sort. La pare­lla podia viure bé al pis petit perquè no hi era mai i tot el dia tre­ba­llava. Amb els anys es va haver de can­viar i anar de llo­guer a un pis més gran perquè com­prar ja era impos­si­ble. Fa dies que torno a veure car­tells que es venen pisos sobre plànol (no ens van dir els experts en eco­no­mia que això no tor­na­ria a pas­sar?). I també hi ha gent sola, pare­lles, amb fills o sense, des­es­pe­rats bus­cant pisos de llo­guer. Massa cars, massa petits, massa atro­ti­nats. Són les gene­ra­ci­ons que han aca­bat atra­pa­des entre hipo­te­ques i llo­guers difícils d’assu­mir. Entre la inse­gu­re­tat de si podràs pagar la següent quota o de si et reno­va­ran el con­tracte. I dar­rere, les immo­biliàries, que tor­nen a créixer com bolets i augu­ren bons temps per al seu negoci. Podríem fer veure que som un país euro­peu i que la mobi­li­tat labo­ral fa modern, podríem anar a viure a llocs més asse­qui­bles, és clar que sí. Desen­ga­nyem-nos: som medi­ter­ra­nis i a la majo­ria li agrada viure al poble on va néixer, prop dels seus. És el pro­blema quan l’habi­tatge es con­ver­teix en un dels prin­ci­pals motors econòmics d’un país i quan s’albira que es tor­na­ran a come­tre els matei­xos errors.