I si passa, què ens passa? *

Crec sin­ce­ra­ment que els illencs no sabem encara què volem ser quan siguem grans. Acos­tu­mats a ser llo­ats per la lote­ria que ens ha pre­miat amb el lloc on hem nas­cut, volem i dolem. Relació d’amor i odi en par­ti­cu­lar amb els nos­tres cosins cata­lans. Volem que ens con­tinuïn valo­rant, però dolem que aquesta estima no ens sub­or­dini. Ens agrada que ens apreciïn pel que som, par­ti­cu­lar­ment per part dels cata­lans, però no que posin preu a cases i llocs i es facin seves les illes. Apre­ciar i posar preu són parau­les que s’assem­blen tant! De la mateixa manera idò que volem turisme però no volem ser una colònia turística: “Siau ben­vin­guts, cata­lans”, per una banda, i “foteu el camp”, per una altra.

Tot això a la pràctica només té com a antídot els acords esta­bles, els nos­tres petits “pac­tes d’estat” que sos­tre­uen algu­nes qüesti­ons de les con­jun­tu­res del moment i la pos­si­bi­li­tat d’ins­tru­men­tar uns poders públics que mutu­a­lit­zin les des­ven­tu­res simi­lars. Com que la nos­tra comu­ni­tat no té gai­rebé res de tot això, caiem sovint en els dub­tes vitals i es reo­bre un debat que ens enfronta i divi­deix, i ero­si­ona el nos­tre capi­tal social. Ni tenim la capa­ci­tat d’auto­go­vern per auto­pro­te­gir-nos ni el finançament públic per garan­tir un benes­tar social digne. Són aques­tes Bale­ars que tenen ren­des mit­ja­nes rela­ti­va­ment altes, però amb una forta dis­persió, entre rics i pobres i situ­a­ci­ons de prou mar­gi­na­li­tat. Illes que són con­tribuïdores netes d’un estat que sovint veu els illencs de manera un poc dis­cri­mi­nada com a page­sos rics amb béns mate­ri­als i pri­vi­le­gi­ats per l’entorn.

No és només a vega­des el sen­tit de ser ata­cats sinó també pro­ba­ble­ment certa admi­ració des­me­su­rada que ens fa cre­guts, el que ha fet que molts illencs ens reple­guem des de la por a l’espoli, o des de la supèrbia, envers la crosta endogàmica del “som bale­ars”. El pri­mer res­pon al temor a per­dre el pri­vi­legi illenc i actua nor­mal­ment com a reacció a la manca de con­si­de­ració espa­nyola sobre l’espe­ci­fi­ci­tat del fet insu­lar. Això en el temps ens ha apro­pat, històrica­ment, a Cata­lu­nya, que rei­vin­dica també la seva sin­gu­la­ri­tat i que en part cul­tu­ral­ment i lingüísti­ca­ment com­par­tim. El segon, des de l’uni­o­nisme amb Espa­nya, s’alça con­tra l’abraçada que ens obre la per­ti­nença als Països Cata­lans, al clam de “cata­lans, foteu el camp”. Petits, però, com som, i des del sen­ti­ment de la iden­ti­tat, ens toca començar a deci­dir si el res­pecte rei­vin­di­cat el podem garan­tir millor a l’ombra del Pi de les Tres Bran­ques o de la Puerta de Alcalá. En aquest sen­tit, el mirall del procés català ha obert incer­te­ses, encara inci­pi­ents. La visió esmen­tada de moment ens divi­deix més encara com a illencs mallor­quins, eivis­sencs, menor­quins i for­men­te­rencs, i no té ni tindrà final­ment altre refe­rent que el que pugui reco­llir el vot elec­to­ral en futu­res con­te­ses. De moment gua­nyen els uni­o­nis­tes i per molt, si bé amb vari­ants a cada illa. Compto aquí popu­lars i soci­a­lis­tes que encara són espa­nyo­lis­tes. No hi poso els nous podem però és pro­ba­ble que molts en for­min part. Tot i així, Menorca, amb un pes rela­ti­va­ment major del cata­la­nisme al con­junt de les Illes, n’és cap­da­van­tera. Les res­pos­tes que duen apa­re­lla­des les ante­ri­ors pre­o­cu­pa­ci­ons són incer­tes, ja que en elles es con­fronta allò més aviat cone­gut amb allò encara per conèixer. Pot ser el que és nou pit­jor que el que és vell?

Des del màxim res­pecte, però, qui opti per donar suport a la con­tinuïtat de la situ­ació actual ha de renun­ciar a les hipo­cre­sies: la de qui diu que estima la nos­tra llen­gua i no l’aprèn, ni la uti­litza, ni res­pecta la seva gramàtica, ja sigui en les decla­ra­ci­ons gover­na­men­tals als seus escrits o a la parla quo­ti­di­ana; de qui argu­menta que no rallam català i és incapaç de demos­trar-ho científica­ment. Aquells que diuen esti­mar la seva illa i con­ti­nuen trin­xant-ne el ter­ri­tori i no es moles­ten a estu­diar els impac­tes medi­am­bi­en­tals de les seves deci­si­ons ni de pre­ser­var el patri­moni futur.

Els esce­na­ris que obre el procés català. Si el govern de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya acon­se­gueix rea­lit­zar una con­sulta deter­mi­nant i els votants cata­lans expres­sen la seva volun­tat majo­ritària de con­fi­gu­rar un camí propi, s’obri­ran nous esce­na­ris per al nos­tre poble. Noves ins­ti­tu­ci­ons, acords de pro­ce­di­ments i rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals hau­ran de donar aixo­pluc a les polítiques econòmiques que els dife­rents par­la­ments, des de l’auto­go­vern, pro­po­sin. Sense pre­tex­tos, ni ene­mics exte­ri­ors. I amb el repte de tran­si­tar entre situ­a­ci­ons de la manera més adi­ent: en pri­mer lloc, per no mal­me­tre, en el canvi, el benes­tar de la ciu­ta­da­nia, i en segon lloc, apro­fi­tant els can­vis per millo­rar defi­ni­ti­va­ment el capi­tal ins­ti­tu­ci­o­nal del país. Açò implica iden­ti­fi­car pro­ble­mes reso­lu­bles amb l’acció, com­ple­xi­tats abor­da­bles amb la feina, res­tric­ci­ons miti­ga­bles en els dife­rents ter­mi­nis (curt, mitjà i llarg) i pen­sar amor­ti­dors per a una tran­sició tan suau com sigui pos­si­ble.

La via­bi­li­tat econòmica del procés català no està en qüestió; es tracta d’una comu­ni­tat desen­vo­lu­pada amb una cul­tura econòmica i empre­sa­rial prou forta per poder por­tar les reg­nes del seu destí. Són, per con­tra, els con­di­ci­o­nants polítics –de major o menor res­pecte a la decisió democràtica que la ciu­ta­da­nia en el seu cas pugui expres­sar, per part d’Espa­nya i Europa– els que poden mar­car uns cos­tos de tran­sició més o menys alts per al que pugui ser, ara sí, la via­bi­li­tat del procés.