Raquel Rull

Raquel Rull, edu­ca­dora social a Ripoll, ha escrit una carta pública en què, amb dolor i impotència, es pre­gunta què ha pas­sat perquè aquells que van ser uns nens com els altres hagin arri­bat a con­ver­tir-se en uns assas­sins. N’he lle­git molts de comen­ta­ris en edi­ci­ons digi­tals de dia­ris i a les xar­xes soci­als. A vega­des ha estat com entrar en un infern en què, davant del fet que l’edu­ca­dora es plan­teja què estem fent mala­ment, molts afir­men que qui ho ha fet mala­ment és ella, a més de fer-ho mala­ment les comu­ni­tats àrabs immi­gra­des i el con­junt del món islàmic que, a parer seu, fan inútil i sobrera qual­se­vol política d’edu­cació i inclusió social: cre­uen que no hi ha res a fer. Em fa mal, però no con­ce­deixo més repre­sen­ta­ti­vi­tat social a aquesta opinió que la que poden tenir d’altres, com ara aque­lla que con­si­dera la neces­si­tat d’impul­sar encara més l’edu­cació i la inclusió, que pro­cura no cri­mi­na­lit­zar tot un col·lec­tiu, que tem, i per això intenta evi­tar-ho, la pro­pa­gació de l’odi. En tot cas, la pre­gunta de Raquel Rull em du a pen­sar-hi.

Pot­ser m’equi­voco, però entenc que, més que cul­pa­bi­lit­zar la soci­e­tat, l’edu­ca­dora social es fa una pre­gunta a través de la qual sobre­tot es posa en qüestió ella mateixa i els que fan la mateixa tasca o en són res­pon­sa­bles: què fem mala­ment? M’atre­veixo a con­tes­tar que, encara que sem­pre es pugui fer millor i amb més recur­sos, no ho fan mala­ment. Tal con­si­de­ració, però, està lli­gada a una altra d’inqui­e­tant: no tot depèn del que fan i tam­poc del que fa la soci­e­tat. Ens han expli­cat que els ter­ro­ris­tes de Ripoll no van for­jar-se en una situ­ació d’exclusió. No vivien en un barri mar­gi­nat i van adqui­rir uns valors per a la con­vivència social. L’inqui­e­tant, doncs, és la força arros­se­ga­dora que pot tenir l’odi, la des­trucció, el sacri­fici viril i, ho diré, el Mal, al cap­da­vall. D’acord que no es tracta només que un indi­vidu passi al cos­tat fosc. Al dar­rere hi ha una orga­nit­zació, un adoc­tri­na­ment i, esca­pant-se a la meva com­prensió, suposo que una estratègia i uns objec­tius. Però hi ha el forat negre en el qual es cau d’un en un. I, tan­ma­teix, no hi ha més remei que creure en l’edu­cació, en la inclusió, en la justícia i en la igual­tat soci­als. Si més no perquè són coses bones en elles matei­xes. I perquè el nihi­lisme del “no hi ha res a fer amb aquesta gent” du a només creure en la poli­cia i en la depor­tació. Sem­pre es pot fer alguna cosa, encara que les coses bones siguin tan fràgils.