EUA: guerra civil freda

El recent assassinat d’una manifestant, per un partidari de la supremacia blanca, a Charlottesville, ha fet visibles les tensions, creixents, als Estats Units. La retirada de monuments a personalitats de la confederació així com les decisions d’alguns governs estatals d’excloure dels espais públics la bandera confederada ha propiciat enfrontaments violents especialment al sud dels Estats units, on la presència d’una certa mitologia de la guerra de Secessió encara és molt viva.

Els esdeveniments, així com el debat públic és un exemple del que podríem anomenar el mal ús polític de la història. El relat oficial, difós al sistema educatiu i en la cultura popular, considera la guerra de Secessió (1861-1865) la culminació d’un agre enfrontament entre abolicionistes (nord) i esclavistes (sud). La realitat, tanmateix, és molt més profunda, i respon més a una confrontació entre dos models de capitalisme; l’industrial del nord, que requeria un mercat laboral flexible; i el de plantació del sud, que considerava que la seva economia només seria viable amb un sistema de treball obligatori. S’explica poc que Espanya, que mantenia el seu racó colonial a les Antilles amb un sistema similar al sudista, feia costat a la Confederació, car la seva derrota impossibilitaria el manteniment del sistema a Cuba i Puerto Rico (les Corts espanyoles no van abolir l’esclavitud fins al cap de dues dècades). La realitat, tanmateix, és que el General Robert E. Lee, l’estàtua del qual fou el desencadenant de la violència de Charlottesville, com la majoria de militars i líders polítics d’ambdós bàndols de la guerra, compartien les contradiccions entre la tinença d’esclaus, dosis variables de racisme, i mala consciència religiosa sobre la dimensió moral de la institució. El mateix Lincon no va gosar a decretar l’abolició fins ben entrada la guerra, i ho va fer amb un sentit d’oportunisme polític.

Tanmateix, la derrota confederada va generar un ressentiment profund en el sud, que es va expressar en l’aparició del Ku Klux Klan o les polítiques de segregació que mantenien una política d’apartheid fins a la presidència de Lyndon B. Johnson i les seves lleis antisegregacionistes. Precisament aquest fet féu que el Sud es capgirés políticament, de ser una regió de tradició demòcrata a l’hegemonia republicana actual. Les polítiques de Johnson, coincident amb els moviments pels drets civils, la defensa de grups ètnics, les polítiques de protecció social i discriminació positiva i, posteriorment, les qüestions de gènere o d’orientació sexual van fer que els demòcrates fossin associats a les minories (sovint amb cert clientelisme polític), mentre que els WASP de tota condició social, més conservadors, acabessin atrapats en l’òrbita republicana. Tot això va coincidir amb l’aparició d’un discurs acadèmic postmodern en què es tractava de reinterpretar la realitat, la pròpia història així com la identitat nacional i en què, de manera simplista, es tractava de culpabilitzar de tots els mals reals i imaginaris l’home blanc. Aquest era un relat que, sovint, estava elaborat des de les universitats més prestigioses de la costa nord-est i oest, entre elits progressistes i liberals, des d’una certa arrogància intel·lectual. Aquest gir polític va coincidir amb la relegació dels ideals tradicionals d’esquerres en favor de més igualtat, de més solidaritat o de més intervenció en economia, en la línia del New Deal, de Roosevelt o de Truman.

Quaranta anys de neoliberalisme no han fet res més que perjudicar la gran majoria de la societat nord-americana: la pèrdua de drets laborals, les externalitzacions i deslocalitzacions industrials, la creixent segregació econòmica i educativa, l’encariment de la sanitat o l’educació universitària no han fet altra cosa que aprofundir les diferències i el malestar social. I, tanmateix, l’esquerra i el Partit Demòcrata sembla que han quedat atrapat en aquest discurs fragmentador, en què cada minoria actua separadament en funció d’objectius polítics particulars, no sempre coherents i difícilment conjugables amb altres col·lectius. Això ha provocat allò que Tony Judt anomenava “la impossibilitat d’un relat comú” o les dificultats per establir una comunitat política que generés comunitat d’interessos entre classes mitjanes i treballadores. Ans al contrari, avui els Estats Units semblen un espai de confrontació sense llenguatge comú. La victòria d’Obama, en aquest sentit, ha resultat decebedora. Si bé les esquerres han dilapidat les seves energies en guerres culturals estèrils, les desigualtats s’han aprofundit. Les tensions racials, socials i de cultura política, i barrejades amb elements religiosos s’estan reproduint amb coincidències amb els anys previs a la guerra de Secessió, tal com afirma l’historiador David Blight. A Charlottesville, això s’expressa de la manera més matussera, amb partidaris de la supremacia blancs i nazis, de rostres desencaixats, tanmateix, no hem d’oblidar que la meitat del país ha votat un Donald Trump que, sense coincidir-hi en les formes, en comparteix el fons. Es tracta, ras i curt, d’una mena de guerra civil freda.