Terrorisme islàmic

L’endemà de cada matança provocada per terroristes islàmics, s’alcen veus

que protesten, amb arguments confessionals, per l’ús del terme “terrorisme islàmic”. No deixarem de fer-lo servir. Entenem per terrorisme islàmic o islamista —o gihadisme, o islamofeixisme— el protagonitzat per individus que es reclamen de la fe islàmica. Sabem que el conductor del pròxim vehicle llançat contra la multitud, el pròxim assassí suïcida, el pròxim degollador de cristians que actuarà a Catalunya, no serà cap nihilista rus, cap catòlic irlandès, cap maoista peruà, serà un musulmà, reconegut com a tal entre els seus, lector de textos islàmics, freqüentador d’alguna mosquea, i que actuarà cridant “Allahu Akbar”. Intentar fer creure que això no té res a veure amb l’islam és ridícul, perquè hi té molt a veure, i introduir en l’espai públic català el debat doctrinal sobre qui és un bon musulmà i qui no, solament té sentit com a maniobra de distracció. S’entén que els propagandistes de la fe islàmica intentin qualsevol ocasió per donar-ne una visió de cotó fluix, malgrat que la història la desmenteixi, però no pas que els altres ens adaptem submisament a unes categories que ens són alienes. La qüestió és que hi ha a Catalunya terrorisme islàmic, tant si en diem així com si no, tant si li tenim por com si no, perquè hi ha una guerra en curs contra tot Europa, protagonitzada per musulmans (bons o dolents) que fan servir arguments islàmics (bons o dolents) i que diuen que això és Al Andalus, i que on n’hi ha hagut, d’islam, n’hi ha de tornar a haver, i que si no n’hi ha hagut mai, doncs també.