Santacana i els focs

A l’estiu abun­den els focs. Malau­ra­da­ment, a vega­des són els que s’ence­nen a bosc, fortuïts o inten­ci­o­nats, que la sequera i les tem­pe­ra­tu­res altes fomen­ten. A Llo­ret en tenim llarga experiència. Els altres focs són els d’arti­fici. Molts pobles cele­bren les seves fes­tes majors en plena canícula i les clo­uen amb cas­tells de focs. No ens pen­sem pas que sigui cosa de fa qua­tre dies. Fent recerca en periòdics antics per a un tema força dife­rent, vaig tro­bar, fa poc, que a Llo­ret el juliol del 1896 –fa, doncs, 121 anys– ja havien tan­cat la festa amb “el dis­paro de un bonito cas­ti­llo de fue­gos arti­fi­ci­a­les cos­te­ado por varios jóvenes y que fue muy del agrado de la inmensa mul­ti­tud de per­so­nas que acudió a pre­sen­ci­arlo”. Deu ser el pre­ce­dent dels vis­to­sos focs que se’ns ofe­rei­xen cada any i que, segons sem­bla, ara l’Ajun­ta­ment vol poten­ciar amb un acord amb el con­sis­tori de Bla­nes, de manera que l’empresa gua­nya­dora del con­curs de focs de la vila de Ruyra sigui la que s’encar­re­gui dels focs de l’estiu següent a Llo­ret. No sabem el cro­nista de 1896 què devia con­si­de­rar “una inmensa mul­ti­tud”. Ara sí que, el dar­rer dia de la festa major, la platja sol estar abar­ro­tada de gent asse­guda mirant el cel, i qui diu la platja diu el pas­seig de les pal­me­res, les fines­tres i bal­cons de la façana lito­ral i els ter­rats de les cases pròximes. He tin­gut el goig de con­tem­plar els dar­rers focs des del mira­dor excep­ci­o­nal de la finca San­ta­cana que la seva pro­pietària, la Sra. Roser Vidal i Mes­tres, ha posat a dis­po­sició d’una colla d’amics. San­ta­cana –nom encara de l’antic pro­pi­e­tari– és com un mas­caró de proa únic situat en el pro­mon­tori de sa Caleta, que per­met con­tem­plar la badia llo­re­tenca amb tots els detalls i arri­bar fins més enllà, a tocar de la desem­bo­ca­dura de la Tor­dera. Això fa que, de nit, siguin per­fec­ta­ment visi­bles no sola­ment els focs de Llo­ret sinó també els de Bla­nes, que coin­ci­dei­xen un dia. Les com­bi­na­ci­ons cromàtiques, els efec­tes pirotècnics diver­sos, els cas­tells que es llan­cen des de terra i els que sem­bla que sur­tin de l’aigua, cons­ti­tu­ei­xen un espec­ta­cle molt digne i pla­ent, sobre­tot si es poden seguir, com en el nos­tre cas, des dels jar­dins de l’esmen­tada finca, arran de penyals, amb els par­ter­res plens de flors olo­ro­ses que la Roser sap cui­dar com ningú i amb la música de fons de La Prin­ci­pal de la Bis­bal, que, sota mateix de la finca, des­plega, després dels focs, el seu espec­ta­cu­lar con­cert de comiat des d’un esce­nari ins­tal·lat arran d’aigua, de cara a la grada natu­ral plena de públic.