L’epidèmia silenciosa

Ho reco­nec. En tota la meva vida no havia vist mai un poll, com tam­poc he caçat mai un bolet. Des de fa un temps, però, la pri­mera acti­vi­tat és una cons­tant no només a la meva vida sinó que tinc constància que també ho és a altres llars, no només a Cata­lu­nya sinó a Madrid i fins i tot a França. És una rea­li­tat: són com els mos­quits tigre, han vin­gut per que­dar-se. L’alerta arriba amb un cor­reu de l’escola en forma d’avís: a la classe hi ha polls. Després ja comen­cen a arri­bar pels grups de what­sapp. Hi ha dues reac­ci­ons: la mare que afirma que el seu fill mai no n’ha tin­gut o les que són les pri­me­res a reconèixer que han vist algun nou inquilí. Ingènua de mi, en una reunió de pares se’m va acu­dir pre­gun­tar si es podia fer alguna cosa més. Vull dir que set­mana sí, set­mana també no trobo pràctic que haguem d’estar revi­sant caps. Em van mirar amb cara d’incre­du­li­tat: resulta que a secundària el drama encara és major, tot és culpa dels sel­fies. Es veu que les noies ajun­ten els caps i els polls van sal­tant ale­gre­ment de cap en cap i és clar, digueu-li a una ado­les­cent que es talli el cabell així, cur­tet, estil garçon, que queda modern! Els nego­cis que es dedi­quen a treure dels capar­rons aquests ani­ma­lons també pro­li­fe­ren, fins i tot hi ha franquícies que s’hi dedi­quen, impor­ta­des direc­ta­ment dels Estats Units. Així que el dia 12 de setem­bre els alum­nes es tro­ba­ran de nou amb els seus com­panys i amb d’altres éssers no tan desit­ja­bles.