L’epidèmia silenciosa

Ho reconec. En tota la meva vida no havia vist mai un poll, com tampoc he caçat mai un bolet. Des de fa un temps, però, la primera activitat és una constant no només a la meva vida sinó que tinc constància que també ho és a altres llars, no només a Catalunya sinó a Madrid i fins i tot a França. És una realitat: són com els mosquits tigre, han vingut per quedar-se. L’alerta arriba amb un correu de l’escola en forma d’avís: a la classe hi ha polls. Després ja comencen a arribar pels grups de whatsapp. Hi ha dues reaccions: la mare que afirma que el seu fill mai no n’ha tingut o les que són les primeres a reconèixer que han vist algun nou inquilí. Ingènua de mi, en una reunió de pares se’m va acudir preguntar si es podia fer alguna cosa més. Vull dir que setmana sí, setmana també no trobo pràctic que haguem d’estar revisant caps. Em van mirar amb cara d’incredulitat: resulta que a secundària el drama encara és major, tot és culpa dels selfies. Es veu que les noies ajunten els caps i els polls van saltant alegrement de cap en cap i és clar, digueu-li a una adolescent que es talli el cabell així, curtet, estil garçon, que queda modern! Els negocis que es dediquen a treure dels caparrons aquests animalons també proliferen, fins i tot hi ha franquícies que s’hi dediquen, importades directament dels Estats Units. Així que el dia 12 de setembre els alumnes es trobaran de nou amb els seus companys i amb d’altres éssers no tan desitjables.