Retorn a la civilització

“Com han provat les vacances?”, se sol dir amb voluntat de simpatia quan arriben aquestes dates. Pels qui intentem guanyar-nos la vida amb la lletra dir que no hem fet vacances queda rar si t’has passat l’estiu fora de casa, i encara més si t’has permès algun viatget. El poeta no fa vacances, però dir que no para de treballar no em sembla del tot exacte; no tinc gaire clar que haver aconseguit que et paguin –millor o pitjor ja és una altra història– per fer una de les coses que més t’agraden et converteixi en treballador, atesa la música de maledicció bíblica del mot, i que tal activitat no resisteix la comparació amb la del qui s’aixeca a les sis del matí per anar-se a posar la granota a la cadena de muntatge.

Sigui com sigui, és en les preteses vacances quan el poeta treballa més, tot i que això no l’allibera d’aquella incerta sensació de retorn al cole pròpia dels setembres d’abans. Enguany s’anuncien sensacions fortes en l’àmbit de la política. Se’n parla tant que aquest cop els estalviaré cap disquisició sobre el procés i el referèndum. Molt més verd em sembla l’estat de qüestió obert de resultes dels atemptats de les Rambles i de Cambrils. Entenc la reacció ciutadana al voltant del “no tinc por” en la dimensió sentimental, de dir “no em puc permetre ni vull que un estat d’alerta permanent em canviï la vida”, però m’agradaria que això no fes perdre la vista la necessitat de situar i dimensionar l’alerta tal com cal. A les xarxes socials més d’un ha dit “jo sí que tinc por”: por de la imprevisió, de la descoordinació, de la inconsciència, de la ignorància de les proporcions del fenomen i, per tant, dels mecanismes de defensa futurs.

Passarem per on ja han passat francesos, anglesos i nord-americans. L’experiència és allò que arriba quan ja no serveix per res, diuen, i per la definició mateixa també és tan difícil de transferir. El xarampió l’ha de passar un mateix, no arregla res que t’ho expliquin. Entre el bonisme, el papanatisme i la ingenuïtat, on cap la justícia? Si els veïns de Ripoll que els coneixien diuen que aquests nois eren tan bones persones, tan ben integrats, etcètera, com distingim els bons musulmans dels fanàtics potencials assassins? Són una minoria, aquests? Els discursos sobre el cas estan tan porquejats des de diverses instàncies polítiques que ens acabarem veient els uns als altres com a muetzins de l’extrema dreta d’una banda; de l’altra, com a idiotes. D’argumentaris n’hi ha per als uns i per als altres, des dels pogroms històrics de signe divers –els més abundants i ben publicitats, els que afecten els jueus–, fins a la frivolitat i/o candidesa i/o estupidesa que va permetre a Hitler arribar fins on va arribar, sense haver estat aturat quan ja havia donat mostres d’on volia arribar i encara no havia crescut prou.

Un altre aspecte, que tampoc serà nou perquè està tot inventat, és la instrumentalització política d’uns fets tan lamentables, tímida al començament, i a mesura que passa els temps i el cop es refreda, cada cop més descarada. Què va passar amb la informació prèvia als atemptats? Com a les novel·les de l’Agatha Christie: a qui aprofita el crim? Tret dels tarats perpetradors (inclosos els inspiradors, llunyans o pròxims), no aprofita a ningú en primera instància, per això els voltors s’esbatussen empaitant les filagarses del cadàver. Però tots són voltors, o alguns diuen la veritat? La vanitat i el furor són males companyies per a l’honestedat i la justícia.

La guinda d’aquesta trista història és la detenció dels periodistes Dogan Akhanli i Hamza Yalçin a instàncies del mandatari turc Erdogan. Crida l’atenció la diferència de criteri. Activistes contra el règim del seu país tots dos, l’un té la doble nacionalitat turca i alemanya i l’han deixat en llibertat provisional; l’altre té la sueca i continua a la presó, en espera que es resolgui judicialment el cas. Extradir un suec té menys cost que extradir un alemany? Algú creu en la independència de l’estament judicial espanyol? Vet aquí la barra lliure de què disposa Erdogan a canvi de fer a Europa la feina bruta de contenir la immigració.

La Merkel deu haver dit que faci el que vulgui però no en el cul d’un alemany. Entretant, Rajoy continua responent punt per punt a la tipologia clàssica del miserable: fort amb els dèbils i dèbil amb els forts.

A quin món volem pertànyer? Depèn de quins valors i principis ens dotem, serem vistos d’una manera o altra. Cal un debat a fons per arribar a un consens real sobre la categoria a què aspirem per al nostre país, sigui quin sigui l’estatus que acabi tenint.