Gironella i Girona

“A Girona han transcorregut anys importants de la meva vida adolescent i juvenil, de manera que la seva temperatura ha marcat indeleblement el meu esperit. Al seminari de Girona em pelaren al zero i em posaren mitges negres; a Girona s’hi establiren els meus pares, hi nasqué la meva esposa, hi batejaren una de les meves germanes; a l’ombra dels seus xiprers creuen definitivament en Déu persones que he estimat. D’altra banda –i això és bàsic–, a Girona hi vaig veure esclatar la revolució.”

És una part del pròleg del primer llibre de la trilogia de Josep Maria Gironella: Los cipreses creen en Dios –els despropòsits des del 1931 fins al 1936–, Un millón de muertos –inclou els anys de guerra– i Ha estallado la paz, en què narra la postguerra. Va afegir-hi Los hombres lloran solos, en què descriu l’impacte de la Segona Guerra Mundial. Els fets i les reaccions passen a Girona. “Està situada en una zona clau per participar del problema separatista”, escriu el 1953! En total són mil sis-centes pàgines, i més de sis milions de llibres venuts arreu del món. No hi ha hagut cap altre escriptor gironí amb més difusió.

Quan era un ancià va viure precàriament –les editores ja no hi confiaven– i si no hagués estat per les ajudes del llavors alcalde Joaquim Nadal s’hauria pogut trobar en la indigència. Però, qui se’n recorda?

Enguany s’escau el centenari del seu naixement, el 1917, i a la vila de Darnius han programat un seguit d’actes: havaneres, conferències, escacs –el seu joc preferit–, exposicions i trobades amb familiars. Gironella hi va nàixer i és fill predilecte de la vila. Sorgeix el dubte: i Girona? Què ha preparat la ciutat en memòria de l’escriptor que va immortalitzar-la, que la va fer conèixer arreu del món, que va tenir un impacte desconegut en aquells temps de dictadura? Perquè si a Darnius hi va néixer, és a Girona on va viure molts anys, on va recrear l’atmosfera d’aquesta ciutat que sofria patèticament el drama que va somoure tot l’Estat. Llegint les seves pàgines –ho hem fet de nou– hom hi reconeix els carrers, els rius, els monuments, els ambients, i fins i tot les persones –tot i haver-los canviat el nom– que ho visqueren. Molts en guardem un record, si no personal, per les narracions dels pares, parents, i coneguts.

No hem vist gaire interès al consistori. Ho deixen per a l’any vinent? No ens estranya, perquè potser creuen que no seria políticament correcte. Savis sobrevinguts ens diran que era un autor de tendència dretana, que va escriure en castellà i que va passar de puntetes sobre moltes qüestions escabroses. Però ja ens hauria agradat veure què haurien fet en les dècades de la postguerra franquista aquests que ara gallegen de puresa política.