La comunitat nomena prior

Les antigues comunitats religioses han estat sempre qualificades d’autoritàries. Es defensen argumentant que les normes conventuals són, en bona part, les fundacionals, que a través de segles han sofert un mínim de variacions. La part que resta com el primer dia és l’obediència absoluta prescrita a tots els nivells, des del prior a l’últim novici. El prior també –dintre del cercle de superiors– rendeix compte al prior general, situat a Roma, normalment. Funciona tot com un rellotge i passa, però, que no agrada als joves que han adoptat els hàbits els últims anys. La gent jove, creient o no creient, espera que la major part de la humanitat poc progressista anirà decreixent i la llibertat i la democràcia s’imposaran. Fa anys que les comunitats religioses ni garantint espais celestials troben qui professi, ni se’n presenten d’espontanis. De les confessions, algunes han desaparegut i d’altres malviuen amb un mínim de personal. Una certa liberalitat i alguns hàbits entrats amb calçador no han estat suficients per demostrar que una vida més distesa els espera. A Girona, per exemple, els últims cinquanta anys, la població religiosa ha baixat un 60%. És fruit de l’evolució minvant de la confessionalitat. És imparable!

De fet, l’anterior comentari és el pròleg d’una anècdota viscuda fa uns anys i de la qual parlaré. Fa així: el prior d’una comunitat havia mort feia unes setmanes i la petita germandat conventual esperava un nomenament. “M’hi jugo l’última garrafeta de vi de missa esdevingut ranci, que seré jo l’elegit”, feia el prior en funcions, segur de ser elegit.

És el cas que la comunitat, contagiada del moviment democràtic que es vivia a Girona, havia demanat al general de l’orde que els deixés fer una votació democràtica per a l’elecció de prior. A Roma no hi van veure cap problema. El cas va despertar la curiositat i s’esperava el dia. Qui sortirà? La votació aniria frec a frec. El gran dia van quedar a trobar-se a toc d’oració del matí. El ja quasi prior s’esperava amb el sobre del vot a la mà. I va arribar l’altre candidat. Vestit de carrer, gavardina, una bufanda i dues maletes. Ningú entenia res. Aquest es va dirigir al presumpte prior i va dir: “Mira, germà, fora bo que el prior fos jo. Edat i salut em donen raó. L’elecció amb dos vots –el teu i el meu– donarà empat i tu tens el privilegi d’elegir. He trobat la solució. Jo en aquest moment penjo els hàbits i deixo la comunitat, no voto i així anul·lo la votació d’un sol membre. Frustrat prior! Volies autoanomenar-te a dit i jo acabo de destituir-te. Ja no hi ha elecció. Amb un sol frare no hi ha comunitat. Adeu!” I sense més explicacions va sortir per no tornar. I penso: “A les properes generals a Catalunya, quants n’hi haurà, de frares amb maleta?” Ja falta poc. Els obstacles han augmentat i la central n’anuncia de pitjors. La resposta és bona i l’esperit, alt. Passa que les esperes amb anys a sobre pesen. Una república jove, però, fa de bon esperar!