S’han preguntat algun cop com viurien els darrers dies de la seva existència si fos possible saber la data aproximada, ja no dic exacta, de la seva mort? Mirarien d’endreçar la seva vida? Agafarien aire i aplicarien allò d’“al mal temps, bona cara”? Empalmarien una farra darrere una altra, sense por de fer el préssec? Imagino que la reacció aniria a caràcters i que hi ha tantes formes com persones de posar fi a aquest viatge, com també crec que hi ha qüestions a les quals només podem respondre amb exactitud quan arriba el moment en què sents que tens tots els elements en contra. El cas és que, la pregunta, me l’he fet aquesta setmana, instants després d’estar a punt de ser atropellada per un vianant motoritzat. Caminava per un carrer ample quan, de cop, he viscut una escena força estrambòtica. Un senyor amb aparença de tenir una salut molt però que molt fràgil es desplaçava en cadira de rodes elèctrica, a una velocitat que deu ser la màxima que dona de si el seu mitjà de transport, sense preocupar-li el més mínim tot allò que s’interposava en el seu camí. No content amb això, amb una mà manipulava un telèfon mòbil i amb l’altra sostenia una cigarreta. Haig de confessar que, quan l’he vist venir en direcció contrària, he notat una breu vibració als meus llavis que interpreto com un senyal fidedigne que tenia a punt una tirallonga de paraules ben grosses. Però després he imaginat que aquell senyor té una vida poc confortable, una vida deplorable, i que potser és conscient que el seu final s’acosta, motiu més que suficient per mirar de deixar la ment en blanc. Potser està fantasiejant com deu ser aquell salt despreocupat cap al no-res. Cansat d’aquest joc que és la vida, potser ha decidit apagar, una a una, les darreres espelmes. I la resta del món? Doncs potser, en el seu lloc, a tots ens importaria un rave.