Un deure dels museus

“Els museus han de ser llocs vius, de participació i debat, i no simples màquines de classificar, contenidors o magatzems d’obres.” La frase és de Pepe Serra, director del MNAC, però segur que la subscriuen la majoria de responsables de museus. Més o menys tothom té clar que les institucions artístiques han de canviar de mentalitat si de veritat volen estar a prop de la ciutadania i si volen anar més enllà de l’entreteniment. No n’hi ha prou, amb bones intencions. Els atemptats a Barcelona i a Cambrils haurien de ser aquest curs material sensible a analitzar als equipaments de capçalera, tenint com tenim una Virreina en plena Rambla o un Macba amb les mans bregades en conflictes polítics i socials de mig planeta. “Hauríem de poder parlar amb la complexitat que demana la situació. I amb l’art podem també no parlar, intentar investigar-nos, intentar preguntar-nos el que ens hem de preguntar. I compartir”, em deia un conegut crític d’art amb la seva lucidesa habitual, inquiet, com jo, per si els museus estaran a hores d’ara modificant les seves programacions per encabir aquest debat tan necessari que, sense estridències ni instrumentalitzacions, només pot oferir la mirada neta del món de la cultura. L’endemà mateix de la massacre els museus ja s’haurien d’haver d’activat. De moment, neguiteja el seu silenci. O és que ens resignarem al soroll de les xarxes socials i dels xous televisius?