Passar a la història

Car­les Puig­de­mont, pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, deia l’altre dia en una entre­vista a La Van­guar­dia que no pen­sava com el judi­carà la història. No és veri­tat, és clar. La prova és que hi afe­gia que pot­ser només figu­ra­ria en lle­tra petita i a peu de pàgina en els lli­bres que trac­ten d’aquesta matèria. Tot­hom pensa com el trac­tarà la història, sigui la d’àmbit fami­liar, local, naci­o­nal o uni­ver­sal, i tot­hom mira, en gene­ral i si no és un Calígula, de que­dar-hi afa­vo­rit. Els únics que no hi van pen­sar, perquè no hi havia ningú ni res dar­rere seu que els servís d’advertència, van ser Adam i Eva. Per aquesta man­cança ara hem d’anar a pro­veir-nos de ves­tits al Zara i fer ser­vir el moca­dor per eixu­gar-nos del front la suor amb què ens hem de gua­nyar el pa. La gran afa­vo­rida del pecat ori­gi­nal va ser la indústria tèxtil. Sem­pre hi ha qui es bene­fi­cia de les desgràcies. Pere Quart feia que Noè imprequés Déu en ple diluvi: “I men­tres­tant els pei­xos se la cam­pen! Jo tam­poc no m’explico el pri­vi­legi.” Per no par­lar dels que s’han enri­quit amb la crisi que ens ha negat als altres.

Ara em des­vi­ava: com judi­carà la història Puig­de­mont? Com ens judi­carà, als que li donem suport? Serà més benèvola amb els que hi estan en con­tra? Algú dirà que dependrà de com es resol­gui el con­flicte, de qui gua­nyi la par­tida. No s’ho pen­sin: els his­to­ri­a­dors són prim­mi­rats i quan apli­quen la ullera de la distància fins i tot l’incendi de Roma té jus­ti­fi­cació, a la llum de l’urba­nisme. Tam­poc no és veri­tat que, la història, l’escri­guin els ven­ce­dors. Som un país molt vençut, i amb més his­to­ri­a­dors que molts altres. Em miro les cares de molts dipu­tats al Par­la­ment i em sem­bla obser­var-hi una pre­o­cu­pació certa pel judici de la història. Parlo dels par­tits amb arre­la­ment a Cata­lu­nya, no els impro­vi­sats per les urgències. Lluís Com­panys, a favor o en con­tra, sobre­vola pels escons.

Jaume I i altres, com havia fet Juli Cèsar, se ser­vien dels cro­nis­tes per faci­li­tar la feina dels his­to­ri­a­dors. També per difi­cul­tar-la: els his­to­ri­a­dors han hagut de sepa­rar molt el gra de la palla. Els polítics actu­als dis­po­sen de Twit­ter i els dia­ris que els van a favor. Tin­dran més solvència en el futur els que els van en con­tra? Els dia­ris reu­nits en una heme­ro­teca són matèria molt com­pro­mesa. Amb només dos anys dei­xen en evidència els que hi escri­vim, i per això tants escri­uen amb “equi­distància”. Per si algú lle­geix un dia aquests arti­cles: estic amb la inde­pendència, i, es faci efec­tiva o sigui un fracàs, afirmo que els epi­so­dis vis­cuts aquesta set­mana impreg­na­ran el futur del país, amb caràcter posi­tiu. Un acte de sobi­ra­nia en porta un altre i cap queda reduït a una nota a peu de pàgina. Queda dit. Ara que la història ens jutgi. O ens absol­gui, que és l’última espe­rança de molts.