L’home que passava

Res del que està passant és culpa meva, ha declarat el senyor que passava per allà. Com si no fos el seu partit el que va impulsar la recollida de signatures contra l’Estatut. Com si no fos el seu partit el que va presentar recurs al Constitucional perquè s’anul·lessin articles que encara avui són vigents, per exemple, a Andalusia. Com si no fos el seu partit el que l’any 2006 va sortir en defensa del tinent general José Mena quan aquest militar va animar l’exèrcit a intervenir si l’Estatut sobrepassava els límits tolerables. Com si no fos el seu partit el que està aplaudint els fiscals que es querellen contra els polítics catalans que volen cometre el terrible delicte de complir un programa electoral i posar les urnes a disposició dels ciutadans. Mariano Rajoy no accepta cap culpa del que està passant perquè mai n’ha acceptat per a res. Ell simplement és l’home que passava per allà. Passava per allà quan el Prestige va empastifar les costes gallegues amb allò que per a ell eren simples filets de plastilina. Passava per allà quan el seu partit maquinava dobles comptabilitats i amagava el botí sota la catifa. I passava per allà quan desapareixien els quaranta mil milions d’euros que entre tots hem hagut de regalar al sector financer en un rescat que ara ens diuen que ni tan sols va existir. Ara, en la recta final del referèndum, després de la nova exhibició de compromís cívic i pacífic vist durant la Diada per a tots els que no portaven una bena als ulls, es tornen a sentir veus sobre una possible negociació. Ara, quan s’ha demostrat que tot plegat anava de debò i que, malgrat la poca qualitat de la democràcia que tant va costar de recuperar, els catalans hem après a no tenir por de les amenaces. El to exhibit a Barcelona per l’home que passava per allà no en deixa gens, de marge per al diàleg, però mai se sap. Si el govern de la Generalitat ho fa, serà sobre la base que el poble català no renunciarà al dret a decidir. I sense perdre de vista com les han gastat sempre, a Madrid, en aplicació de la vella dita castellana: “Prometer hasta el meter y, una vez metido, olvidar lo prometido.”