Internats

L’escriptor Rafel Nadal s’ha referit sovint en les seves, diguem-ne, ficcions autobiogràfiques a la vida dels nens que, com ell, van estar educats en un internat. La potent evocació dels pares que se’n van després d’una visita dominical, la nostàlgia de la vida familiar, les pors i els terrors d’infants sotmesos a una disciplina casernària... Un alumne d’aquell mateix internat i de la mateixa època, m’explicava que no podia evitar de pixar-se al llit per sentir una escalfor momentània entre els llençols malgrat el càstig que tindria per haver caigut en la temptació d’aquell plaer tan efímer com trist. Dècades abans, al país amb més tradició d’educació en règim d’internat, Anglaterra, l’escriptor George Orwell patia el suplici matinal dels cops de vara al cul per haver-se pixat al llit. Cada nit, explica en un dels seus cèlebres assaigs, resava perquè no li passés allò i cada matí veia com les pregàries no havien tingut cap efecte. Al dolor físic del càstig s’hi afegia la sensació de misèria i fracàs personal, de culpa i d’humiliació. Amb els anys, però, els escriptors saben reconvertir aquestes sòrdides experiències en indagacions retrospectives que els estimulen la imaginació literària. Vull dir que quan Orwell evoca els seus dies escolars “ajusta” els records a allò que té realment entre mans en el moment que és la novel·la Mil nou-cents vuitanta-quatre. La memòria de l’internat escolar queda contaminada del món totalitari que està en procés de descriure. El present, com sempre, construeix el passat. O, si es vol, “il·lumina” el que vam viure de petits. I ara, mentre escric això, m’adono que avui parlo d’internats perquè l’ambient que visc aquests dies al meu país és d’internat, una societat on molts individus es van sentint progressivament aïllats davant les decisions que prenen els seus representants, individus desemparats en un ambient d’autoritarisme i jerarquies. Potser un internat no és altra cosa que una família governada pels pares que no toquen.