Davant dels nassos

Hi ha aquests dos peixos jovenets que van nedant i es creuen amb un peix vell que els fa un cop de cap i els diu: “Bon dia, nois. Com està l’aigua?” Els dos joves segueixen nedant i al cap d’una estona un es mira l’altre i li pregunta: “Què cony és l’aigua?” Així començava el famós discurs que Foster Wallace va fer en l’acte de graduació d’uns estudiants a Kenyon College el 2005. El novel·lista americà volia fer entendre als joves universitaris que el coneixement ha de servir, en primer lloc, per saber veure el que tenim davant dels nassos. Els advertia que en el món dels adults cal estar conscients i desperts un dia sí i l’altre també i que, títol universitari a banda, l’educació és una feina que dura tota la vida. Els animava a superar l’apatia i la inconsciència. Potser tot això són clixés, però en els clixés hi ha saviesa acumulada. Anant més enllà i portant-ho al món de la política: que fàcil és estar atent als defectes del rival i no caure en els que tens tu mateix davant dels nassos, entre els teus. ¿Com s’explica que grans personalitats, persones admirables en molts sentits, tinguin descuits evidents davant el que tenen ostensiblement a la vista? No cal posar exemples perquè el lector en trobarà per tots cantons només que es posi a pensar-hi. En la classe política se sol practicar una mena d’esquizofrènia gràcies a la qual els és possible creure’s perfectament una cosa i la seva contrària... segons les circumstàncies. D’aquesta habilitat, a vegades se’n diu l’art de la política. Als soferts contribuents ens correspon estar alerta i mantenir la mirada crítica perquè en temps de mentides massives i de campanyes de falsa bandera el més fàcil es quedar engolits pels discursos interessats. L’important és que no ens passi com als dos peixos joves que ni tan sols s’han fixat que viuen a l’aigua. O, per dir-ho com en una coneguda afirmació d’Orwell: “Veure el que tenim davant dels nassos requereix una lluita constant.”