Puigdemont

Quan vaig conèixer Car­les Puig­de­mont a El Punt, i durant tot l’any que vaig dinar amb ell en un bar de menús pro­per a la redacció que el diari havia obert al Raval de Bar­ce­lona, el per­se­guia la fama de ser un incons­tant. Havia començat al diari fent de cor­rec­tor, i havia pas­sat a redac­tor i a cor­res­pon­sal de la Selva, la seva comarca, quan es va haver can­sat de resol­dre la gramàtica dels com­panys. Després, havia aban­do­nat la taula i la cadira per ini­ciar un peri­ple per Europa. Com aquell pes­ca­dor de la lle­genda que, un cop per­duda tota la família en una catàstrofe marítima i havent per aquest motiu avor­rit el mar va mun­tar casa a Sant Pau de Segúries, el pri­mer poble on els habi­tants no van saber la uti­li­tat ni el nom del rem que duia a la mà, Puig­de­mont sal­tava de país en país pre­gun­tant per Cata­lu­nya i expli­cant-la. El resul­tat es troba en el lli­bre Cata... què?, que és un títol que ho diu tot. L’any que vam dinar junts diri­gia Cata­lo­nia Today, un diari en anglès fun­dat per ell, que mirava de res­pon­dre la pre­gunta als lec­tors estran­gers. Abans, havia fun­dat l’Agència Cata­lana de Notícies, encara exis­tent. Vam fer un últim dinar: se’n tor­nava a Girona. En va ser alcalde. Simultània­ment, dipu­tat. De dipu­tat, a pre­si­dent. Tot això queda expli­cat en els lli­bres que li van dedi­car els seus qua­tre evan­ge­lis­tes: Jordi Grau (amb la col·labo­ració d’Andreu Mas), Car­les Porta, Josep M. Flo­res i Pep Riera, tots peri­o­dis­tes. Puig­de­mont afirma que no es tor­narà a pre­sen­tar a cap elecció, un cop superat el referèndum i acon­se­guida o no la inde­pendència. Un altre pro­jecte deu tenir al cap. Pot­ser sí que és un cul de mal seient, un cul d’en Jau­met, però s’ha de dir que quan s’hi posa s’hi posa i que quan hi és s’hi implica a fons. De moment, en el procés inde­pen­den­tista, ha fet pos­si­ble tot el que havia promès i sem­blava no pos­si­ble per a la majo­ria. L’entre­vis­ten rei­te­ra­da­ment, i tota la gent que en aquell moment es pugui tro­bar ala­cai­guda o inter­ro­ga­tiva corre a escol­tar-lo perquè aixeca els ànims, res­pon pre­gun­tes i s’expressa amb la tran­quil·litat i la segu­re­tat que molts neces­si­ten. Fins i tot els seus adver­sa­ris se’n mera­ve­llen. Rajoy i la seva cort política i judi­cial no li saben tro­bar el punt per on doble­gar-lo. “Com el jonc” d’Agustí Bar­tra. El referèndum serà, i el seu resul­tat l’augura afir­ma­tiu i vin­cu­lant. Com que fins ara no ha equi­vo­cat mai cap pronòstic, els seus, que són tants també entre els que no són ben bé seus, van a dor­mir cada dia molt tran­quils i els altres no tro­ben la postura al llit.

Cata... què? Cata­logne, Kata­lo­nien, Cata­lo­nia... Va anar a expli­car Cata­lu­nya, i hem après com es diu Cata­lu­nya en tots els idi­o­mes perquè tot­hom al món en parla. Cata­lo­nia today. Una ines­ta­bi­li­tat lineal i cohe­rent.