Quina tristesa, companys!

Vaig viure la Tran­sició des de dins, com a sena­dor cons­ti­tu­ci­o­nal (1977-1978) i com un dels pares de l’Esta­tut d’Auto­no­mia de 1979, en la meva con­dició de mem­bre de la Comissió dels Vint, que en va redac­tar l’avant­pro­jecte.

La Tran­sició va ser un període excep­ci­o­nal de la nos­tra història. Els anti­fran­quis­tes actius, en el grau que sigui, vàrem dei­xar de tenir por, de pas­sar més o menys temps a la presó, de veure segres­tats els nos­tres arti­cles, de patir mal­trac­ta­ments a Via Laie­tana o de ser vícti­mes dels tri­bu­nals mili­tars.

Que tot això sigui irre­lle­vant per aquells que no varen viure i patir la dic­ta­dura i pre­sen­tin una imatge de la Tran­sició com si hagués estat un període fosc del pas­sat recent palesa una desin­for­mació pròpia o bé de l’edat o bé del des­co­nei­xe­ment de la història recent. Obli­den, aquests, el sagrat prin­cipi que pre­si­deix la tasca dels his­to­ri­a­dors: l’anàlisi del pas­sat s’ha de fer tenint pre­sent el con­text polític i social del moment en què s’esde­vin­gue­ren els fets.

A més, vaig viure alguns d’aquells anys com a diri­gent del PSC (PSC-PSOE): mem­bre de la comissió exe­cu­tiva, secre­tari de mit­jans de comu­ni­cació i por­ta­veu durant deu anys del par­tit, a més de dipu­tat al Par­la­ment en dues legis­la­tu­res. Varen ser els anys en què les cares més sig­ni­fi­ca­ti­ves del soci­a­lisme català eren les de Rai­mon Obi­ols, Joan Reventós, Lluís Armet i Pas­qual Mara­gall, entre d’altres.

Mal­grat que aquell PSC sem­pre va tenir rela­ci­ons amb el PSOE, la qual cosa ens va valer agres retrets de sucur­sa­lisme per part del pujo­lisme, mai no va dei­xar de ser una for­mació tan cata­la­nista com ho podia ser un par­tit català quan les pro­pos­tes inde­pen­den­tis­tes eren molt mino­ritàries.

En deu anys de ser por­ta­veu, mai no vaig tre­pit­jar la seu de Fer­raz ni mai no vaig ser ins­tat a fer-ho. Les vega­des que el pri­mer secre­tari del PSC va viat­jar a Madrid per assis­tir a reu­ni­ons par­tidàries o a rebre ins­truc­ci­ons varen ser comp­ta­des i mai Obi­ols no estigué dis­po­sat a accep­tar impo­si­ci­ons ali­e­nes. Aquell PSC va man­te­nir sem­pre un alt com­promís amb Cata­lu­nya i una alta dig­ni­tat política, mal­grat l’entorn en què es movia.

Aquesta situ­ació a poc a poc va anar can­vi­ant de manera nega­tiva. A par­tir dels anys vui­tanta avançats va anar aug­men­tant el sucur­sa­lisme fins a asso­lir l’estat pur; els sec­tors més cata­la­nis­tes varen caure en desgràcia; una nova majo­ria espa­nyo­lista va anar ocu­pant els llocs de direcció, depu­rant els cata­la­nis­tes; i una bona part dels diri­gents mar­gi­nats va anar aban­do­nant el par­tit. Va ser el meu cas, quan el PSC va girar l’esquena de manera explícita i deci­dida al sobi­ra­nisme.

Mal­grat allò que va suc­ceir en els dar­rers decen­nis del segle pas­sat i en tot el que por­tem d’aquest, mai no hau­ria pogut ima­gi­nar que els soci­a­lis­tes cata­lans arri­ba­rien a la situ­ació actual. Veure el PSC en estreta aliança amb el PP i Ciu­ta­dans con­tra el naci­o­na­lisme català; veure el suc­ces­sor d’Obi­ols, Reventós i Mara­gall aplau­dit d’allò més pels repre­sen­tants del par­tit més cor­rupte i anti­ca­talà dels dar­rers anys; veure l’estreta aliança dels hereus d’aquell somni pro­gres­sista que va ser el vell PSC amb la dreta més cavernícola de molts anys i amb el falan­gisme de l’altre par­tit pre­sent a la cam­bra cata­lana, em va pro­duir una tris­tesa infi­nita. També una ver­go­nya per­so­nal retros­pec­tiva per haver estat un mem­bre relle­vant d’aquell par­tit soci­a­lista.

Vaig sen­tir llàstima del cap­te­ni­ment de l’actual màxim diri­gent del PSC. Mal­grat que política­ment en vaig patir les con­seqüències, sem­pre he sen­tit per l’amic Iceta una deter­mi­nada sim­pa­tia. Se m’ha fet sem­pre difícil trans­for­mar aquest sen­ti­ment en una mena d’ani­mad­versió psi­co­somàtica. Em sabria greu que a ell li dolgués més que el seu lamen­ta­ble paper d’aquests dies em des­vetllés més una pro­funda llàstima que no pas un sen­ti­ment de ran­cor.

Sigui quin sigui el futur del país en els mesos a venir, li cos­tarà molt al PSC d’Iceta esbor­rar la imatge trista i patètica que està ofe­rint avui. Més trist encara: és pro­ba­ble que no tin­gui cap volun­tat d’inten­tar-ho.