Plaça a plaça

Arribats fins aquí, cal arribar fins al final. No està en joc la força negociadora del 2 d’octubre, sinó si els pròxims anys Catalunya estarà regida per la democràcia o pel franquisme. Espanya és conscient que s’està jugant la integritat territorial i la seva pròpia supervivència com a entitat sostenible. El franquisme, en cas de sortir victoriós, no s’acontentarà amb haver bloquejat el referèndum. No, no hi haurà autonomia millorada, no hi haurà tercera via. No, no hi haurà pietat. Mai més tolerarà un poder autonòmic amb suficient capacitat operativa per tornar a plantejar en el futur un desafiament institucional com l’actual.

La transcendència històrica del moment és vertiginosa i una oportunitat única. Hi ha dècades en què no passa res, i hi ha setmanes en què passen dècades. Catalunya està de ple en aquesta fase i l’independentisme s’ho ha de començar a creure: es pot aconseguir la secessió els pròxims dies.

La combinació de greuge històric nacional i crisi econòmica ha multiplicat exponencialment l’independentisme els darrers anys, malgrat les contradiccions, estèrils debats i caïnites divisions. Els últims dos mesos, la gestió dels atemptats terroristes per part de govern i premsa espanyola i, sobretot, l’envestida juridicopolicial contra el referèndum han acabat de crear les condicions per obrir una finestra d’oportunitat per assolir la secessió. En un escenari democràtic la victòria de l’independentisme seria avui aclaparadora. Per això ho impedeixen. D’aquí la importància de tirar endavant el referèndum a fets consumats, recollir el mandat i proclamar la independència de manera immediata.

La tàctica espanyola és evitar per tots els mitjans recollir suficient mandat per a una proclamació. Mobilitzen policia i exèrcit per evitar els preparatius, i intentaran requisar urnes i impedir la votació al major nombre possible de col·legis. I ordenaran el control mediàtic per distorsionar la informació i evitar la comunicació entre institucions i població. I, en l’escenari que es proclami la independència, Espanya encara intentarà un desesperat darrer intent de restablir via militar l’ordre constitucional, arrestant, si és necessari, el govern en bloc i suspenent l’autonomia.

La clau és el control efectiu sobre el territori. Tant per l’1 d’octubre com en el període de dualitat de poders després de la proclamació. El control sobre el territori determinarà la lleialtat de la majoria de la població i la rapidesa dels reconeixements internacionals.

Cal protegir el Referèndum, el mandat d’aquest i la proclamació. Carrer a carrer, plaça a plaça. Protegir la campanya, les urnes, els col·legis des de dies abans, la votació des del primer minut, el recompte fins a l’últim. Protegir les institucions, els mitjans de comunicació i crear eines de comunicació i col·laboració horitzontal. I assumir que la majoria dels cossos policials podrien alinear-se amb el franquisme. En aquest escenari, caldria ser creatius i imaginatius per estructurar institucionalment l’energia popular per blindar les competències existents i posar-les al servei del procés constituent del nou estat i del control sobre el territori.

I si la militarització espanyola aconsegueix desarticular tota l’estructura institucional, el poble ha de prendre el relleu. I liderar una permanent insubmissió massiva basada en l’autodefensa i la desobediència civil al poder franquista que neutralitzi la militarització amb mesures de pressió real. Els clavells no seran suficients. No vindran cascos blaus de l’ONU a instaurar la democràcia. Caldrà fer-ho carrer a carrer, plaça a plaça, sense oblidar que Espanya mai resistirà una setmana de paralització econòmica a Catalunya sense que els seus creditors la forcin urgentment a acceptar, com a mínim, un referèndum vinculant. És possible, i existeixen suports. De Westminster a Lavapiés, de Copenhaguen a Caracas hi ha aliats que donaran suport a la secessió un cop sigui proclamada.

Per totes les generacions anteriors que ho van intentar i van perdre, ara es pot canviar la història i que les generacions futures només coneguin el franquisme pels documentals i mai més per la finestra de casa. Ara sí que és l’hora i ara sí que el món ens mira. Ja no tenim por i ja només depèn de nosaltres mateixos que el dia 1 d’octubre sigui el dia que durarà anys i finalment enterrar-los en el mar. Carrer a carrer, plaça a plaça.