Conflictes

Escriure un dimarts per diumenge és aventurat aquests dies i qui sap si avui això tindrà algun sentit. Provem-ho. No hi ha conflicte que es pugui resoldre adequadament sense mediació i diàleg. La dialèctica de vencedors i perdedors només alimenta les espirals de violència i deixa latent el conflicte real. Ho sabem prou bé en aquestes latituds. L’any 1939, Franco va signar un lacònic comunicat que acabava amb una afirmació rotunda: “La guerra ha terminado.” Vol dir?, que diria aquell. És evident que el resultat d’aquella guerra encara cueja, d’una o altra manera, sobre la vida política i social d’aquest país. Les guerres no resolen els conflictes. La constitució del 78, en canvi, va generar un clima de confiança col·lectiva que es basava en la sensació de disposar d’un mecanisme eficient per dirimir conflictes. La cosa ha durat gairebé 40 anys. No és pas un èxit menor donada la sincopada història del país. Ara, però, molts (la majoria joves que no van viure l’èpica política de la transició) la troben desfasada i, a Catalunya, hi ha un percentatge notable de la població que ja només aspira, no pas a reformar-la, sinó a fer-ne una de nova i pròpia. La sensació de conflicte obert és avui present arreu. Una estranya sensació d’impasse mentre s’espera que arribi el dia 1 d’octubre. Tothom dona per fet, però, que passi el que passi ningú en reconeixerà una derrota. Partidaris i contraris del referèndum s’han carregat d’arguments per a poder rebatre la lectura que en pugui fer l’altre la mateixa nit del diumenge. El conflicte persistirà. Ara, però, són dies d’hubris, d’aquell orgull extrem o excés de seguretat en un mateix que, segons els grecs, portava els herois tràgics a la seva caiguda. Ningú no farà un pas enrere. D’acord. El dia 2, però, s’haurà de pensar a fer passos endavant. Mentrestant, cal esperar que la història no es desboqui, malgrat que –com advertia el poeta Auden– la riada de la història “mai no dorm ni mor/i quan la toques un moment/et crema la mà”.