Coses de barrets

Un company que presta més atenció als fenòmens socials que no pas jo m'ha fet observar que els barrets tornen a ser moda, bàsicament entre el jovent. Sempre m'han agradat els barrets i tinc un bon panamà, un de gàngster de Chicago anys 30, una mena de barret fort portuguès, molt senzill i pràctic, a més de diverses gorres i l'inevitable barret de palla, per acabar de bastir d'espantaocells. No me'ls poso gaire, la veritat, però sobretot a l'estiu el panamà comença a ser imprescindible i ara als matins també vaig amb el cap cobert, que les clarianes guanyen la batalla a la pelussa. Però encara hi ha alguna cosa, un cert pudor o vergonya que fa que no empri el barret amb l'assiduïtat que voldria. No sé què ho fa, però tenia uns avis que no es treien la gorra ni a l'hora dels àpats, i vam créixer amb les pelis on tothom, homes i dones, portaven barret. També ha passat el temps en què els senyors es distingien pel seu capell i els obrers per la seva boina. Sense fer fressa, un complement tan antic de la vestimenta gairebé havia desaparegut, només el mantenien policies i militars, i avui és dificilíssim trobar una botiga especialitzada. Amb el pas del temps, he comprovat fins a quin punt el nostre cap agraeix un bon cobriment en els dies solejats o en les matinades glaçades. També és una peça que pot arribar a fer goig i marcar un cert caràcter, i darrere té tot un llenguatge en el qual val la pena aturar-nos. Des del més popular anar de gorra, és a dir, moure's pel món esdevenint paràsit dels amics que aviat deixaran de ser-ho, passant per la frase feta tants caps tants barrets, per mostrar la disparitat de criteris, fins a la casa de barrets, que va fer fortuna per designar i encobrir els prostíbuls. Va bé tenir una bona tria de barrets en funció de l'humor amb què t'aixequis, i encara més pels que sovint canvien de criteri, que tant es posen una barretina com un barret de copa.