Coses de barrets

Un com­pany que presta més atenció als fenòmens soci­als que no pas jo m'ha fet obser­var que els bar­rets tor­nen a ser moda, bàsica­ment entre el jovent. Sem­pre m'han agra­dat els bar­rets i tinc un bon panamà, un de gàngs­ter de Chi­cago anys 30, una mena de bar­ret fort por­tuguès, molt sen­zill i pràctic, a més de diver­ses gor­res i l'ine­vi­ta­ble bar­ret de palla, per aca­bar de bas­tir d'espan­ta­o­cells. No me'ls poso gaire, la veri­tat, però sobre­tot a l'estiu el panamà comença a ser impres­cin­di­ble i ara als matins també vaig amb el cap cobert, que les cla­ri­a­nes gua­nyen la bata­lla a la pelussa. Però encara hi ha alguna cosa, un cert pudor o ver­go­nya que fa que no empri el bar­ret amb l'assiduïtat que vol­dria. No sé què ho fa, però tenia uns avis que no es tre­ien la gorra ni a l'hora dels àpats, i vam créixer amb les pelis on tot­hom, homes i dones, por­ta­ven bar­ret. També ha pas­sat el temps en què els senyors es dis­tin­gien pel seu capell i els obrers per la seva boina. Sense fer fressa, un com­ple­ment tan antic de la ves­ti­menta gai­rebé havia des­a­pa­re­gut, només el man­te­nien poli­cies i mili­tars, i avui és difi­cilíssim tro­bar una botiga espe­ci­a­lit­zada. Amb el pas del temps, he com­pro­vat fins a quin punt el nos­tre cap agra­eix un bon cobri­ment en els dies sole­jats o en les mati­na­des glaçades. També és una peça que pot arri­bar a fer goig i mar­car un cert caràcter, i dar­rere té tot un llen­guatge en el qual val la pena atu­rar-nos. Des del més popu­lar anar de gorra, és a dir, moure's pel món esde­ve­nint paràsit dels amics que aviat dei­xa­ran de ser-ho, pas­sant per la frase feta tants caps tants bar­rets, per mos­trar la dis­pa­ri­tat de cri­te­ris, fins a la casa de bar­rets, que va fer for­tuna per desig­nar i enco­brir els prostíbuls. Va bé tenir una bona tria de bar­rets en funció de l'humor amb què t'aixe­quis, i encara més pels que sovint can­vien de cri­teri, que tant es posen una bar­re­tina com un bar­ret de copa.