20 de setembre

Em vaig des­per­tar en un hotel de Lon­dres pen­sant en An ame­ri­can in Paris, el musi­cal que m’havia mera­ve­llat la nit abans. Tenint pre­sent que era 20 de setem­bre, l’estat de feli­ci­tat va tenyir-se de malen­co­nia en recor­dar que, just aquell dia, feia dis­set anys de la mort de la meva mare. Poc després, esmor­zant, vam saber amb els com­panys que la Guàrdia Civil havia assal­tat diver­sos depar­ta­ments de la Gene­ra­li­tat i ens va sobre­ve­nir la inqui­e­tud i el desig de tor­nar per donar suport a les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons. Em van acom­pa­nyar a l’estació d’auto­bu­sos de Vic­to­ria, on no arri­bava l’autobús del qual tenia el bit­llet per anar a l’aero­port de Stans­ted: hi havia un embús a Bucking­ham. L’avió sor­tia dues hores i mitja més tard i el tra­jecte a l’aero­port pre­vist era d’una hora i mitja. Amb l’angoixa de poder per­dre l’avió, vaig com­prar el bit­llet d’una altra com­pa­nyia. El con­duc­tor va avi­sar-nos que havia d’alte­rar el recor­re­gut perquè, a causa d’una acció poli­cial, hi havia diver­sos car­rers tallats. El viatge se’m va fer molt llarg i, men­tres­tant, lle­gia al mòbil les notícies rela­ti­ves a l’estat d’excepció a Cata­lu­nya: la màquina de la repressió en ple fun­ci­o­na­ment. Vaig arri­bar a l’aero­port quan fal­tava poc més de tres quarts d’hora perquè sortís l’avió: vaig pas­sar els con­trols, vaig córrer pas­sa­dis­sos inter­mi­na­bles, vaig espe­rar un tren que em dugués fins a la porta d’accés i vaig arri­bar-hi sense que estigués tan­cada perquè, en aquest cas afor­tu­na­da­ment, hi havia una mica de retard.

Dues hores més tard vaig arri­bar a Bar­ce­lona i, havent pas­sat per casa, vaig anar fins a la Ram­bla de Cata­lu­nya, on hi havia milers de per­so­nes que, junt amb totes aque­lles altres con­cen­tra­des en diver­sos llocs del país i també en altres ciu­tats de l’Estat, defen­sa­ven la lli­ber­tat i l’exer­cici de la democràcia. Me’n vaig haver d’anar perquè tenia entrada per assis­tir a l’última funció de Bodas de san­gre, obra de Lorca sobre la força del desig. Un altre espec­ta­cle memo­ra­ble, al final del qual Clara Segura va lle­gir un comu­ni­cat de la com­pa­nyia en con­tra de la repressió i a favor de la lli­ber­tat, l’expressió i la par­ti­ci­pació dels ciu­ta­dans. Vaig tor­nar a Ram­bla de Cata­lu­nya, on hi havia un clima de festa vin­di­ca­tiva que farà que recordi aquest 20 de setem­bre com un dia de repressió, però sobre­tot com un dia d’afir­mació de la lli­ber­tat. Per sem­pre.