Divorci polític

Ben­vol­guts lec­tors; després de l’extra­or­dinària jor­nada de lluita cívica a favor de la democràcia i l’ina­li­e­na­ble dret a la deter­mi­nació dels pobles del pas­sat 20 de setem­bre, es fa força com­pli­cat cop­sar com evo­lu­ci­o­narà la situ­ació a ca nos­tra. De tota manera el moment és com­plex i el govern espa­nyol ho ha com­pli­cat tot de mala manera. No obs­tant això, el que –a hores d’ara– queda clar és que exis­teix un divorci evi­dent entre la soci­e­tat cata­lana i la soci­e­tat espa­nyola de matriu cas­te­llana.

No hi ha dubte que un divorci no es pot solu­ci­o­nar, de cap de les mane­res, envi­ant des de l’altiplà cas­tellà milers de for­ces d’ordre públic; això només empit­jora el clima polític i social. Per altra banda, s’està uti­lit­zant el dret com a arma llancívola per ata­car i repri­mir una qüestió que no és jurídica sinó política, i que està esde­ve­nint clara­ment un pro­blema per al con­junt d’Europa; mal­grat que el govern es panyol ens vul­gui alliçonar a tots que s’ha de com­plir la llei de forma dogmàtica i, a vol­tes, dramàtica. Doncs bé, el govern espa­nyol hau­ria d’enten­dre que el dret no és cap ciència exacta i, encara menys, una religió (el dret per­tany al que abans en deien els estu­dis de lle­tres). El dret és inter­pre­ta­tiu i fle­xi­ble, altra­ment es con­ver­teix en una coar­tada per­fecta per impo­sar una deter­mi­nada ide­o­lo­gia política de forma des­tra­lera. En aquest sen­tit, segons pres­ti­gi­o­sos juris­tes i politòlegs de l’Estat espa­nyol, Europa i els Estats Units, el títol pre­li­mi­nar de la CE –i molt par­ti­cu­lar­ment l’arti­cle 8.1– després de 40 anys hau­ria de ser nul de ple dret perquè es va redac­tar i ela­bo­rar sota l’amenaça mili­tar de l’extrema dreta del neo­fran­quisme fei­xista.

Davant de totes les greus vul­ne­ra­ci­ons de drets fona­men­tals –euro­peus i inter­na­ci­o­nals– que es van pro­duir en la jor­nada –ja històrica– del dime­cres 20 de setem­bre, aquells fets tan lamen­ta­bles de les deten­ci­ons polítiques de catorze mem­bres de l’admi­nis­tració cata­lana només es poden defi­nir com un segon 23-F; però és clar, ara som a Europa (a la UE) i en el segle XXI, tot i que pre­te­nen enco­lo­mar-nos un estat de setge enco­bert, amb un Codi Penal que encara conté nor­ma­ti­ves de 1973 (època no pre­ci­sa­ment gaire democràtica). No hi ha dubte que la força de la raó de la mobi­lit­zació cívica i exqui­si­da­ment pacífica del poble català ha d’impe­dir que –a casa nos­tra– ens puguin apli­car unes for­mes i uns pre­cep­tes polítics poc euro­peus i democràtics, molt més sem­blants a la Tur­quia d’Erdo­gan o la Sèrbia del funest Slo­bo­dan Milo­se­vic.