‘Erdoganització’

Fa aproximadament quinze dies, l’exconseller Ferran Mascarell va piular: “Davant l’erdoganització de l’Estat i el silenci còmplice de certa esquerra espanyola i catalana, mobilització, inclusivitat i afectes.” Ell va ser un dels intel·lectuals i analistes que van començar a fer servir aquesta expressió, “erdoganització”, com una manera d’assenyalar la deriva totalitària del govern de Mariano Rajoy amb la Catalunya que vol votar, i sobretot la retallada de drets i llibertats individuals polítiques, assimilant-ho amb l’autoritarisme imposat pel president turc Erdogan. Turquia, què és i què podia haver estat! Certament, el Procés ha estat un viver de noves expressions per radiografiar l’ecosistema polític, però aquesta la trobo especialment pertinent pel moment que viu el país: després de la intervenció de la Generalitat, el passat 20 de setembre, el Procés ja no va d’independència “sí o no”, sinó de la preservació dels drets fonamentals dels catalans.

La manera com una bona part dels catalans ha reivindicat urbi et orbi la seva necessitat de ser, la seva voluntat de votar i de decidir amb plenitud el seu futur nacional, passarà a la història per moltes qüestions. Ara bé, possiblement n’hi ha una que serà d’infaust record, però simptomàtica de què suposa per a determinades comunitats nacionals (nacions sense estat) viure en el marc d’una Unió Europea dominada pels estats: un club d’estats que s’autoprotegeixen per a garantir la seva sobirania nacional. El desplegament de la Guàrdia Civil a Catalunya ha reviscolat anys en blanc i negre per a un col·lectiu que sempre ha fet del pacifisme i el somriure un dels seus estendards. La “revolució dels somriures” és un lema que emmarca una manera de fer, un esperit de no-agressió que posa en ridícul permanent la fixació del Ministeri de l’Interior, el fiscal general (reprovat pel Congrés) i la policia per confiscar cartells, paperetes o trobar a qui investigar per delicte de sedició. Però, malgrat que Brussel·les s’adona de la deriva totalitària de La Moncloa, fa equilibris felins amb les seves reaccions.

N’hem dit “l’esperit de Valls”, per ser aquesta ciutat el primer lloc on els clavells eren les armes que els manifestants brandaven contra els uniformats. Els clavells, l’emblema del socialisme transformat en icona de la lluita pel dret a decidir. Pobre Iceta. Però, la protesta davant d’aquells qui entren a les impremtes, a Unipost o als departaments de la Generalitat critica, des del seu pacifisme, una de les majors laminacions de llibertats individuals del règim del 78. Posa de manifest que l’Estat, per a salvar les seves institucions enquistades, envellides, retrògrades i poc solidàries, ha posat en marxa tots els mecanismes que facin falta per a mantenir l’statu quo. Evidencia que l’Estat no escolta, obliga; l’Estat no parla, renya. Les paraules dels líders populars, que demanen que Puigdemont i Junqueras “tornin a la legalitat” per deixar d’intervenir les finances de la Generalitat és un exemple del tracte infantiloide que es dona als governants del Principat. No obstant, Catalunya (encara que ells no vulguin) és la comunitat autònoma que més ha complert la llei d’estabilitat pressupostària (la més creient) i apel·lar a aquesta norma per a justificar una intervenció només demostra la instrumentalització que Madrid fa del seu marc legal per a solucionar un conflicte polític.

El Tribunal Constitucional va passar el ribot a l’Estatut del 2006 i va obrir la caixa dels trons, i ara el Gobierno el passa a la llibertat d’expressió i d’informació. Erdoganització. La suspensió de les lleis del referèndum i de la transició nacional per part de l’alt tribunal –que no vol dir declarar-les il·legals– n’és l’excusa. Però el PP (amb el sempre silenci còmplice del PSOE) ja ha pres la decisió de posar fi al nacionalisme català i l’independentisme manu militari. Quants no han volgut construir, desacomplexadament i de forma irresponsable, un frame que situa l’independentisme català al costat d’ETA? Quants no han volgut posar la “revolució dels somriures” al costat de la kale borroka? Amb aquest frame, l’obediència de la Brunete mediàtica i la interpretació desdibuixada de la llei, el ministeri en té prou per a ordenar escorcolls (alguns sense ordre judicial), obrir cartes i portamaletes a la carretera, inventar-se delictes no comesos i convertir en hazañas bélicas –com diu l’amic Quico Sallés– el decomís de cartells i butlletes. A mesura que s’acosti el primer d’octubre, “l’esperit de Valls” i la “revolució dels somriures” s’hauran de mantenir intactes. Només el pacifisme pot ridiculitzar l’erdoganització.