Tribuna
Partit republicà
A la mort del dictador Franco, ens vam trobar que, tal com ell establí, hom complia el seu testament, i, com a conseqüència, ens regalaven un rei. Rei que, a mes a més, havia estat imposat a dit, no heretava la corona, sinó que, en la totpoderosa inflor mental del “per la gràcia de Déu Caudillo”, ell (Ell) “instaurava” una monarquia amb Joan Carles. Passats uns anys, Joan de Borbó, pare del postfranquista rei, adduint que, en lògica dinàstica, era ell l’hereu del darrer rei espanyol Alfons XIII, després de proclamar solemnement que el tron li corresponia, solemnement també abdicava en el seu fill, monarca ja regnant. Tot aquest “joc de trons” era, com si diguéssim, el recurs per tal de quedar Don Joan descansat, una mica rehabilitat i, de passada, desautoritzar la gosadia superbiosa de Franco. Però, en definitiva, després d’aquella discutible transició, teníem un rei, una casa reial i monarquia fins no sabíem quan.
Deixant de banda la persona concreta, terreny on no entraré, un rei sembla força anacrònic en una societat moderna. Això ja s’ha dit per moltes persones que s’inclinen a concebre com a model d’estat una república, on tothom cal que sigui elegit per vot, sempre millor que no una mena de cort celestial amb testa coronada. Per a molts, i més comptant que la població jove és ja del segle XXI i no ha viscut ni de lluny els anys del darrer quart del segle anterior, una república és la forma d’estat imaginable, no una monarquia.
Si mirem el mapa de partits polítics d’abast espanyol, amb seus a Madrid, tots ells continuen acceptant tàcitament la monarquia. Cap d’ells no ha insinuat que seria millor una república. Alguns de recent creació no han dit no, almenys fins ara. Això contrasta amb la tradició republicana, moderada o radical, anarquista, comunista i socialista, per exemple, d’abans de la guerra del 36-39; fins i tot avui els socialistes, que no tenen tradició de cortesans, no semblen estar a punt de posar-se el frac per assistir a una audiència amb el monarca... o potser sí.
Entre la gent rasa del carrer, la monarquia no entusiasma; els components de la família reial alimenten les pàgines de les revistes populars setmanals, i una porció reduïda de ciutadanes xala amb les notícies que n’emanen. Punt. Direm més: a molts ciutadans els deixa indiferents i a una part més reduïda els resulta incòmode l’entorn de la Corona, i el fet que el proclamat “Estat de dret” tingui al capdamunt un rei. Els ciutadans, en converses quotidianes, prediuen que la monarquia desapareixerà; manca saber si un referèndum els donaria la raó. Les situacions molt sovint canvien només si estan a punt de descompondre’s.
La pregunta que ens fem és: com és que no sorgeix un partit republicà espanyol que digui obertament que ho és, com fa i ha fet sempre Esquerra Republicana de Catalunya? Que no em diguin que només aquí, dins de caseta, hi ha partidaris d’una república. I crec que fora útil avui un partit així sobre la Pell de Brau perquè podria fer propaganda obertament del sistema republicà. Entenguem-nos, però: a nosaltres ens importa una República Catalana, però no ens desplauria que en terres espanyoles campés un partit republicà. Trobem que el panorama queda coix, ara com ara.
Un cosa hem de tenir present: la Segona República, que es dibuixava ja en el Pacte de Sant Sebastià i va venir el 1931, amb el triomf dels no dinàstics en unes eleccions municipals (!), va caure de seguida en el centralisme, prengué la tradició jacobina, va atorgar, sí, estatuts a Catalunya, Euskadi i Galícia, però fou gasiva en el desplegament de les competències. Quan Catalunya, després d’unes eleccions generals que havien originat un gabinet dretà i pro feixista, va voler fer una república federada amb els altres territoris espanyols, el 6 d’octubre de 1934, el govern de Madrid, o sigui la República, organitzà una reacció militaritzada i un judici escandalós: el president català i el seu govern van anar a la presó fins que unes noves eleccions, el 1936, canviaren el color del govern de Madrid.
Escoltin: si a Madrid arriben a tenir una república, que sigui només per a ells. No ens la vulguin fer compartir perquè rebríem.
