Per fi

En visi­tar Cata­lu­nya per pri­mera vegada, el 1978, jo –ni cap anglès que conei­xia– no sabia que aquí hi havia un idi­oma par­lat per mili­ons, una lite­ra­tura excep­ci­o­nal, una història pròpia... De Cata­lu­nya, de fet, no en sabíem res de res. I si això fos així, havia de ser –vaig supo­sar– a causa d’una política d’ocul­tació deli­be­rada impo­sada per l’estat dit espa­nyol. Una política impla­ca­ble que lògica­ment, tard o d’hora, havia de donar peu a una reacció ídem. Al llarg dels anys, vaig anar obser­vant els intents de Madrid de pro­hi­bir les visi­tes ofi­ci­als a l’estran­ger dels polítics cata­lans; de pro­hi­bir el segon canal de TV3; d’impo­sar la Loapa; d’evi­tar d’iden­ti­fi­car els artis­tes i espor­tis­tes cata­lans com a cata­lans; d’inter­fe­rir en el sis­tema edu­ca­tiu català; de negar-se a adme­tre que Cata­lu­nya tenia i té el dèficit fis­cal més gran de qual­se­vol regió euro­pea (inclo­ent-hi la pros­períssima Bavi­era); de fotre l’Ebre; i de llençar l’Esta­tut de Mira­vet a la pape­rera, entre d’altres coses. Tenia curi­o­si­tat de saber com reac­ci­o­na­ria Madrid quan una majo­ria de cata­lans –ni que fos una majo­ria par­la­mentària– decidís que ja n’hi havia prou. Ara tenim la res­posta: Madrid ha demos­trat que l’única cosa que els interessa, de Cata­lu­nya, són els pis­trincs (àlies “la uni­dad de España”) tot apli­cant-nos un bullying que con­tra­diu les seves pròpies lleis i que volen pro­lon­gar fins que callem i paguem. Gangs­te­risme pur. Per posar-hi fi, vosal­tres que podeu, si us plau, voteu.