Convivència

Ahir cap al vespre, quan faltaven quatre dies pel diumenge del referèndum, semblava que tothom s’hagués tirat al carrer. La gent es volia veure, es volia interrogar, es volia sentir acompanyada. Bona i pacífica gent que aquests últims dies ha notat com s’acusava sobre seu l’hostilitat de l’estat que contribueix a mantenir. Insults, amenaces, humiliacions, solucions judicials i policials... Incomprensió: els agressius no entenen Catalunya ni entenen com funciona el món. No m’ho puc treure del cap: mira que sol·licitar als Estats Units, com va intentar el president Rajoy l’altre dia, que es defineixi en contra de votar... És com demanar a la reina de la Gran Bretanya que censuri el primer ministre o que enumeri les contraindicacions digestives del te amb pastes.

Alguns no les tenien totes. Votarem? Arribaran les urnes? Podrem arribar nosaltres al lloc on siguin situades? Es quedarà tot en una concentració humana? De moment, la concentració tenia un primer assaig improvisat però humanament necessari ahir a la tarda. No tothom parlava. Alguns feien prou mirant-se als ulls.

A la taula del costat del bar on em vaig aturar a fer un cafè seien tres senyores d’una edat. Parlaven en castellà. No el castellà amb deix andalús que en aquest país és habitual sinó un castellà de Palència o d’El Burgo de Osma. En tot cas, d’un poble de Castilla la Vieja amb soportales. Fa anys, al restaurant Virrey Palafox d’El Burgo de Osma em vaig fer servir unes migas canas i una perdiz escabechada. Em va fer la sensació que mastegava la prosa de Dionisio Ridruejo, el fill de la vila autor primer de la lletra del Cara al sol i més tard un represaliat per Franco que la revista Destino va acollir. Les senyores parlen la prosa de Ridruejo. Quin? El de l’himne de la Falange o l’evolucionat? Diria que el primer. Entenc que el net o potser el nebot d’una d’elles diumenge sortirà al carrer per anar a votar sí o per restar-hi tot el dia si la intenció no és possible. A les senyores no els preocupa que els hagi brotat un independentista sinó que amb tanta policia com ha vingut d’Espanya pugui prendre mal. Després de manifestar una mica de patiment, una exclama: “Sabes qué te digo? Que ya es mayorcito.” El govern espanyol basa l’enviament policial en el fet de mantenir la convivència a Catalunya, que diu que s’ha trencat i ha fet el país no vivible.

En el llibre de Juan Pedro Quiñonero De la inexistencia de España que acabo de rebre, l’autor inclou unes poesies de Rosalía de Castro molt crítiques amb la Castella hostil, soberba –epítet que també trobem a Els Segadors– i uniformadora. Rajoy és gallec com Rosalía. No ha entès res ni li han explicat res més enllà de registrar la propietat.